Xavier Caparrós

“No deixis la teva felicitat en mans dels fills”

Formador, terapeuta i pare del Víctor, l’Òscar i la Neret, de 28, 23 i 4 anys. Publica ‘Altruismo: propósito y sentido. Cómo convertirse en un ángel terrenal’, (Letrame). També és autor de ‘L’art d’educar amb amor’ (Pagès)

Xavier Caparrós és formador i terapeuta / MARC ROVIRA Zoom

L’altruisme és acompanyar o auxiliar altres persones sense tenir en compte el benefici propi. És part essencial de la nostra naturalesa humana, quan fem les coses entenent que l’altre és el protagonista i nosaltres actuem sense esperar res a canvi.

Els nens són altruistes?

És molt significatiu comprovar com els nadons a partir dels tres mesos tenen la capacitat innata de sentir empatia amb la bondat, i molt poc després, d’ajudar els altres amb actes espontanis de solidaritat.

Veig que ets optimista.

Tinc el convenciment que si eduquem persones més satisfetes amb elles mateixes i més generoses, crearem un món més amorós, divertit i solidari.

Quina relació hi ha entre educació i altruisme?

Podem dir que educar és un exercici altruista si ho fem sense esperar res a canvi, sense exigències ni compensacions, si no els obliguem a fer el que nosaltres volem, si no esperem reconeixement ni que ens retornin la nostra dedicació.

Els pares, com que estimem els fills, donem per fet que som altruistes.

La millor manera d’estimar i també de ser altruista és no tenir la necessitat de ser estimat o valorat. Estimar sense condicions és un art i, com a tal, requereix una decisió i un aprenentatge constants.

Explica’m com t’has ajudat a tu mateix en moments durs de la paternitat.

Vaig decidir sentir i expressar els meus conflictes, les meves carències i sanar la meva biografia personal. Vaig decidir connectar amb la meva vulnerabilitat i amb la meva sensibilitat. I vaig aprendre a reflexionar, expressar i col·locar les meves emocions i sentiments. I vaig fer tot un treball personal per ser millor persona. I també per entendre que, com tothom, ho he fet tan bé com he pogut en cada moment.

Algú em va dir “Els fills et faran feliç, però no com esperes”.

No hem de deixar la nostra felicitat en mans dels fills ni viure la vida a través d’ells, perquè els posem a sobre una càrrega innecessària que pot ser molt dura, de vegades. Estic convençut que no és una bona decisió necessitar els fills per estar bé, perquè l’objectiu és que ells siguin lliures i independents, que trobin els seus dons, talents i fortaleses, i que sàpiguen compartir.

Però, tanmateix, emocionalment, pares i fills depenem els uns dels altres.

Necessitat i amor no són compatibles. Gaudir junts és una alegria immensa, però la dependència mútua pot ser catastròfica. La millor manera de deixar anar els fills és que nosaltres gaudim d’una vida satisfeta i completa.

Ara que és estiu i tenim temps, apunta una última idea per meditar.

Quan tenim les necessitats bàsiques cobertes podem agafar el camí de la solidaritat i l’espiritualitat. Al final d’aquest camí entenem que no importa qui és la persona que dona i qui és la persona que rep. I que totes les vides tenen el mateix valor. He vist morir infants de fam o per malalties que aquí es curen amb un antibiòtic, i he sentit que aquelles criatures també eren filles meves.