Així fa de pare
Víctor Sunyol

“Ductilitat i creativitat són essencials”

Escriptor, poeta i pare de la Dana, que va néixer a l’agost. Autor, entre moltes obres, de ‘Birman’ (LaBreu), publica ‘A poc a poc’ (Comanegra), una preciosa col·lecció de cançons de bressol originals il·lustrada per Olga Capdevila

Víctor Sunyol és escriptor i poeta / JORDI RIBERAYGUA Zoom

Sempre havia optat per no tenir fills, era una cosa que “no feia per a mi”. Però tot pot canviar, i dràsticament. La Sandra, la meva companya, tenia molt clar que volia ser mare. Quan vam començar la relació, vaig considerar que era un projecte seu i que jo no m’hi posava. Però quan la relació va tirar endavant i es va enfortir, era molt clar que acompanyar-la en aquesta aventura era la millor ofrena que podia fer-li. Vaig anar canviant d’opinió i aquí ens teniu.

Ets pare als 61.

Suposo que vist des de fora deu semblar inusual o exòtic. Però per al que ho viu és d’allò més natural. No és cap problema. Les coses han vingut així i es viu de la mateixa manera que ho viu algú de trenta anys. Però hi he pensat.

I què et preocupa?

El tipus de pare que podré ser. Segurament, i no pas per ganes, estaré força lluny de molts dels seus referents, del seu món. Però també confio en la seva mare i en la realitat de l’educació i la formació, que es desenvolupa en un entorn social més ampli. Naturalment, em sap greu el fet que potser no veuré com es fa gran i com aferma el seu lloc en el món.

Per una altra banda...

L’edat pot donar-me una serenitat i una distància que pot ser bona en força aspectes.

Què és educar?

Donar eines al fill perquè es defensi davant del món, perquè sigui feliç, perquè pugui resoldre tots els destrets i perquè pugui portar una vida plena i rica. Ara estem educant unes generacions per a un món que no sabem com serà. Per tant, la ductilitat, la creativitat i la capacitat de reacció són essencials.

Et preocupa el futur.

En el món que els ve a sobre ho tenen difícil per ser feliços. Si acaben sent uns abduïts idiotitzats com tants se’n veuen pel carrer, la felicitat no els vindrà mai, o serà la trista felicitat del neci. En canvi, si els nostres fills són persones conscients i compromeses amb la societat, amb el món, amb la justícia... potser seran felices, però s’ho passaran malament.

Cert.

Però si tinc el dia optimista, veig clar que l’horitzó que s’obre és més ric i lluminós i ple d’oportunitats que no pas el que se’ns presentava a la meva generació.

Què et meravella de la teva filla de pocs mesos?

Hi ha aquella expressió cursi de “No et cansaries mai de mirar-la”; no és exactament això, però s’hi acosta. Em meravella i em sento satisfet d’un petit avenç, d’una progressió: veure com comença a fixar la mirada i a veure o reconèixer ombres, veus i sons; com comença a jugar amb coses que pengen o que es mouen o que fan soroll. Tot això et fa descobrir facetes de tu mateix que desconeixies. I també desperta el record de cançons, contes i tota la tradició oral popular de quan era petit, o de les èpoques de jove, dels grups d’animació (Xesco Boix, Ara Va de Bo). Són racons de la memòria que tornen com per art de màgia a fer la seva feina.

Què t’has inventat, per a ella?

Una mania que tinc és la de parlar-li en rodolins o bé en quartetes rimades. Penso que és una manera de donar-li sentit del ritme, de la música, de so... I de la llengua.