Quico Sallés

“Faig moltes preguntes als fills”

Periodista i pare del Ferriol i el Bruc, de 6 i 2 anys. Treballa a ‘El Món’ i col·labora a ‘FAQS’ i a ‘El suplement’. Publica ‘On eres l’1-O, de l’orgull a la indignació’ (Rosa dels Vents), una crònica àgil i directa sobre un moment històric

Quico Sallés és periodista / PERE VIRGILI Zoom

El meu fill gran va viure de molt a prop l’1-O. De fet, al pati de l’escola juguen a amagar paperetes o a córrer davant la Guàrdia Civil. Al poble on vivim, les escoles són catedrals. Són molt respectades. I els nanos no han assimilat que fossin atacades. El meu fill m’ho pregunta: “Com és que hi ha policia bona i policia dolenta?”

¿Creus que és una generació que quedarà definida per uns fets polítics excepcionals?

N’estic convençut. D’aquí molts anys, els fills dels meus fills encara parlaran de les hòsties de l’1-O. Si a casa vius intensament aquesta lluita social, això marca.

Quan eres petit, recordes haver viscut alguna etapa similar?

Recordo algun debat i alguna batussa, però res que s’acosti al que estem vivim ara. Tinc una imatge molt clara d’un dels grisos -els últims- disparant bales de goma en una manifestació. Era molt menut, però ho tinc gravat a la memòria. I això que l’aldarull ens va agafar al meu pare i a mi de casualitat.

¿Parlaves de política amb el teu pare?

Ell discutia per tot el que sentia a la ràdio, veia a la tele o llegia al diari. Sempre m’explicava les seves tesis sobre tot el que estava passant. Era hardcore. Em feia llegir el diari i veure La clave.

Què enyores i què no de quan eres un nen?

Enyoro que hi hagi més gent per casa. I no sé si, per sort o per desgràcia, no he aconseguit reproduir la disciplina de grup. Nosaltres érem quatre germans i anàvem en formació. Dels germans se n’aprèn tant o més que dels pares. Mare de déu si n’aprens! A més, en el meu cas, jo tenia tres germanes. Elles són més llestes i tenen més perspicàcia. Tenir tres germanes et permet dur sempre a la butxaca un manual complet d’instruccions per a la vida.

Què et van ensenyar d’especialment valuós?

Sobretot a sobreviure. I a enfadar-me.

¿Ser periodista fa que expliquis als fills què passa al món d’una manera determinada?

Ser periodista, més que una feina, és una manera de viure. I fas de pare periodista: expliques històries, i procures ensenyar les virtuts d’escoltar i, sobretot, sempre fas moltes preguntes als teus fills.

De quins hàbits familiars et sents més orgullós?

L’organització familiar matinal sembla Suïssa. N’estic orgullosíssim. Ara bé, no me n’he sortit de fer-los anar a dormir d’hora.

¿Es pot ensenyar a ser curiós i reflexiu?

I tant que es pot ensenyar! I els agrada, juguen fent exercicis deductius. Cal deixar-los que gaudeixin de la gent gran, que viatgin, que badin, que escoltin, que preguntin i que s’equivoquin.

Quina pregunta dels teus fills t’ha deixat fora de joc?

La que més m’ha impressionat: “Com es pot ser bona persona?”

Bona! I què li vas respondre?

De fet, li vaig dir el mateix que sempre he sentit repetir al meu pare: “Procura que, facis el que facis, ningú prengui mal”.

Què us ha fet riure junts últimament?

Caure de la bici.