Ricard Gil

“Els fills són una fase més de la vida”

Músic, traductor i pare de la Berta i el Simó, de 7 anys. És el traductor de ‘No diguis res’, de Patrick Radden Keefe (Periscopi), una corprenedora crònica del conflicte nord-irlandès. També va ser component dels mítics Brighton 64

Ricard Gil és músic i traductor / ANNA GIRMÉ Zoom

No diguis res és un llibre estructurat de tal manera que els cops d’efecte són constants. Si fos una novel·la semblaria que l’autor té una imaginació desbordant però, esclar, tot el que hi passa és real. El fet que comenci amb el segrest d’una mare davant els seus fills impacta d’una manera molt forta.

¿El llibre es llegeix de manera diferent si tens fills o no?

Crec que sí, perquè visualitzes perfectament què devia ser per a tots aquells infants quedar-se sols de cop i volta i haver-se de cuidar entre si, sense cap adult, en un entorn tan hostil.

S’hi explica com la militància política s’hereta.

En el cas de les germanes Price, militants de l’IRA, aquesta transmissió és molt evident. M’impressiona especialment l’actitud dels pares quan les filles estan a un pas de morir a causa de la vaga de fam. En cap moment demanen que abandonin les seves reivindicacions per salvar la vida. Per a aquestes persones sembla que la vida d’algú no sigui gaire important, que només sigui una baula en la cadena de la lluita i la resistència.

¿També els teus pares van militar, oi?

Sí, van estar implicats en una lluita política radical i clandestina, però quan nosaltres érem petits no ens van inculcar les seves idees d’una manera volguda, més aviat vaig anar captant-les per l’ambient que es respirava a casa i per la seva manera d’actuar. M’agradaria que els nostres fills heretessin de la seva mare i de mi la visió moderadament optimista i respectuosa que compartim. I que es rebel·lin contra la injustícia.

Vas ser pare poc abans de complir els cinquanta.

Els primers mesos van ser caòtics perquè vam tenir bessonada i, a més, eren prematurs. Eren dues criatures a la vegada i la Berta va passar molt de temps a la incubadora i hi va haver moments difícils. A més, ens vam haver de traslladar de domicili gairebé immediatament. Crec que ho vam afrontar tot amb serenitat. No recordo gaire desconcert. El simple fet que tots dos tiressin endavant amb tanta força em va omplir d’energia. Va ser una època molt feliç.

La maduresa dona aquesta serenitat.

Veig pares i mares que s’obsessionen massa amb els fills i el tema de la paternitat, per a mi és una fase més de la nostra vida: ens ho hem de prendre amb més naturalitat. Hi ha una tendència a examinar-ho tot i a provar de controlar coses incontrolables que em sembla gairebé malaltissa. Hi ha tota una indústria i una ideologia al voltant d’això.

M’agradava la vostra música...

Des de petits, els meus fills han pogut veure concerts en directe, proves de so, assajos. Es produeix una connexió molt especial. Ens agrada escoltar música quan anem amb cotxe. El Simó toca el trombó i la Berta la flauta travessera. Ahir va passar una cosa...

Quina?

Vam posar la tele i hi sortia un noi tocant la guitarra acústica i cantant una lànguida balada. No havien passat ni deu segons que el meu fill va dir: “Jo hi posaria guitarra elèctrica, baix i bateria, i tocaria la cançó el doble de ràpid”. M’hi vaig sentir totalment identificat.