Tomàs Molina

“La incertesa és un estímul”

Meteoròleg i pare de la Núria, el Pol i el Joan, de 24, 21 i 17 anys. Fa tres dècades que treballa a TV3 i ara acaba de publicar ‘Meteocuriositats. 50 secrets per entendre el temps’ (ed. Montena), amb il·lustracions de Roger Simó

Tomàs Molina és meteoròleg / ARXIU TOMÀS MOLINA Zoom

A vegades sortim a navegar junts, fem windsurf o vela lleugera. Tal com passa amb el cel, també es pot llegir el mar. Les ratlles que s’hi veuen són canvis en la direcció del vent. Quan ets al mar en un vaixell de vela és molt útil saber veure aquests canvis. El que m’agrada més és que moltes vegades són els meus fills els que m’ho fan veure.

El teu és un llibre que fa mirar el cel.

Quan es mira amunt, s’obren les ganes de saber, de sorprendre’s. Ara els nens i les nenes miren massa cap avall, concentrats massa sovint en imatges digitals. El llibre l’inspira una experiència als Alps amb els fills. Anàvem en cotxe per una carretera de muntanya i es veien tempestes al voltant nostre. Quan van veure una cortina fosca a sota del núvol, algú va dir: “Allà davant està plovent molt”. Una estona més tard van observar que la cortina era blanca i van saber preveure que cauria pedra.

A tots ens agrada llegir el cel.

Els fills fan de monitors d’esplai i es veuen obligats a prendre decisions quan són a la muntanya. Han de decidir si surten d’excursió o si tornen, si han de preparar el campament per a les ventades de les tempestes o la pluja de la nit.

Qualsevol pare també voldria predir el futur.

Jo soc molt de predir en totes les facetes de la vida, i m’agrada observar en detall. Ho he aplicat per intentar que els meus fills i filla poguessin expressar les seves capacitats.

A vegades la incertesa ens paralitza.

Hi ha qui diu que als fills se’ls ha de deixar que facin el que vulguin, que estudiïn el que vulguin, que facin l’esport que vulguin. Jo hi estic d’acord, però també crec que els pares i les mares són els que saben millor com són els fills i els poden orientar cap a allò per a què els veuen més preparats, o que els pot fer més feliços.

Per molt que t’hi esforcis, amb els fills les prediccions també fallen.

Fa 34 anys que pronostico. Malgrat que moltes persones no ho entenguin, per a mi no encertar no és cap error. Els predictors com jo, com els porters, sabem que sempre fallarem alguna vegada, que per bé que ho fem, sempre ens poden fer un gol. No encertar és un repte per fer-ho millor la següent vegada. Quan la teva vida és el pronòstic, la incertesa no és una limitació sinó un estímul.

Els fills encaren un futur incert, sempre.

Els ha tocat viure en una època complexa. El mercat laboral està molt complicat i han de fer front a tantes altres incerteses... Però penso que tampoc és tan diferent de quan jo tenia la seva edat. Jo no soc gaire de dramatitzar res, sinó d’adaptar-m’hi. A casa sempre els dic que nosaltres mai pensem les coses més de tres vegades.

Què vols dir?

Ho pensem la primera vegada i ho fem. Si no surt, ho pensem una segona i decidim si ho fem. I a la tercera, si no surt, ho deixem estar. No serveix de res anar donant voltes sobre el mateix.

Què et sorprèn, dels teus fills?

M’agrada veure la seva capacitat de fer créixer castells d’il·lusions enormes a partir d’una petita idea que els ve al cap. Tu allò potser ho veus absurd o irrealitzable, però a ells els omple la vida durant dies o setmanes.