Josep Vila: “La música ens fa oberts i tolerants”

És difícil aconsellar sobre què fer quan un fill es nega a fer música. Jo li diria que ho provés, almenys durant una temporada. També cal ser flexible trobant la fórmula: anar a una escola de música, cantar en un cor, formar part d’una banda, etc.

Per què és important?

Potser és el llenguatge més natural i espontani que existeix, l’únic capaç de crear lligams immediats entre éssers completament diferents. La música ens socialitza, ens fa més sensibles, més oberts i tolerants. És fonamental per desenvolupar certes àrees del cervell.

Els teus fills, n’estudien, esclar.

Sí, a l’Escola de Música Amics de la Unió de Granollers. El Martí toca el contrabaix i la bateria, la Berta el clarinet i el Joan el trombó. A més fan classe de llenguatge musical i canten al cor.

Tot sembla perfecte.

No me’n surto fent que aprofundeixin en l’estudi de l’instrument a casa.

Tu dirigeixes un cor.

Formar part d’un cor és una gran oportunitat de maduració personal. És un eina de socialització fantàstica. Els nens participen en un projecte col·lectiu el resultat final del qual es construeix a partir de la suma de les habilitats individuals de cadascú.

I què observes?

No soc ningú per jutjar què fem millor o pitjor els pares. En general trobo que tots els pares som conscients de la importància de l’educació, i això és bo. Però potser acostumem a confondre educar els fills amb donar-los massa coses materials.

Què et resulta difícil?

Valorar si les decisions que prenc són les més adequades, des de coses més importants, com a quina escola han d’anar, fins a coses més petites, com fins quan han d’estar-se mirant la tele. També em costa mantenir la paciència davant les baralles inevitables entre germans.

I què t’has de pensar dos cops abans de fer-ho?

Com a pare no soc de pensar gaire les coses. Soc bastant impulsiu, així que tiro pel dret i llestos.

Explica’m algun incident que t’hagi fet repensar sobre com fas de pare.

Una nit el Martí em va dir que volia parlar amb mi d’un tema important. Em vaig espantar una mica. Així que al vespre em vaig estirar al seu llit amb ell i li vaig preguntar què li passava. Em va dir que li costava parlar-me d’un tema perquè estava segur que m’enfadaria.

Carai. Què podia ser?

Jo m’imaginava el pitjor. Finalment va deixar anar: “Papa, l’any vinent no em voldré apuntar al cor”. El vaig tranquil·litzar dient-li que respectava la seva decisió i que entenia que es volgués centrar a tocar el contrabaix i la bateria.

I et va fer reflexionar?

Vaig entendre que cada fill ja tenia la seva personalitat, els seus gustos i les seves preferències. I que com a família ens havíem d’esforçar a respectar-los.

Final de la història?

No. Després d’un trimestre va decidir tornar a cantar. Però per a mi és important que se senti lliure de decidir en cada moment què vol fer.