Josep Soler

“Un consell? No siguis un energumen”

Professor de filosofia i pare de la Laia i l’Helena, de 10 i 7 anys. Guanyador del premi Arnau de Vilanova de filosofia, publica ‘Dame reggaeton, Platón. Una historia de la filosofia en 15 lecciones’ (Ed. Montena)

Josep Soler és professor de filosofia / MARC ROVIRA Zoom

El que uneix el reggaeton i la filosofia és que les dues coses van néixer al carrer i són arriscades. A més, la filosofia, com la música, té el poder de connectar amb els joves. Quan tens disset anys i et qüestiones les coses, la filosofia és una gran aliada. Es pot viure sense filosofia, així com sense música, però no es viu tan bé.

En què consisteix fer de pare?

Com a pare mediocre i normalet que soc, més que grans principis en tinc un de no gaire ambiciós, però que funciona: no siguis un energumen.

Explica-m’ho.

He observat dos tipus d’energúmens paterns. El primer respon a un cas viscut a la platja. Una nena diu al pare: “Mira, la Lluna”. I ell li respon: “Què dius, tonta, no veus que és de dia?” Quan, tot i ser de dia, la Lluna es podia veure perfectament al cel. Un pare així potser s’estima la filla, però no la respecta. D’aquesta manera no pot educar-la, ni pot guiar-la per anar enlloc. Aquest és l’energumen tradicional.

I l’altre tipus?

L’altre és el més habitual. Consisteix a riure totes les gràcies dels fills. Es basa en un respecte indiferenciat per tot el que fan, sigui adequat o no. Són pares que veuen qualsevol intent de guiar la conducta infantil com una ingerència paterna repressora producte d’un pensament adultista.

Ja t’entenc.

Així que jo intento no ser un energumen ni d’un tipus ni de l’altre. O, dit en positiu, miro d’estimar, respectar i guiar els fills perquè puguin ser la millor versió d’ells mateixos. Jo faria una recomanació a les parelles que vulguin tenir fills, o a les que en tinguin de petits: llegiu Michel Houellebecq i oblideu els manuals sobre maternitat.

Algun llibre en concret?

'Les partícules elementals'. Hi fa una gènesi lúcida i desencantada de l’home modern. És un contrapunt a la literatura sobre fills habitual. Les mares tindran menys desenganys i els pares viuran menys acomplexats. Fer de pare segons el model actual és una tasca per a la qual la majoria d’homes no estem preparats.

Si només fos això...

Vivim un conflicte entre el que s’espera de nosaltres i el que desitgem com a homes. Només cal mirar les cares dels pares al parc on fan de pares implicats. Quanta sobreactuació! Els pares i les mares pateixen la pressió de certes pedagogies que són dinamita en les seves relacions. Volent-los alliberar els han acabat esclafant.

Què et sorprèn de la Laia i l’Helena, les teves filles?

He descobert que tots els nens són platònics: és a dir, que estimen el bé i la bellesa de manera espontània. Cada estiu recorrem diferents parts de Grècia i, quan entrem en una església ortodoxa, elles, que no han sigut educades en la religió, perceben perfectament que aquell lloc és un espai sagrat. No és el mateix ser allà que ser en un altre lloc.

Cert.

Aquest estiu, veient un espectacle en què ballava Rocío Márquez i cantava Sílvia Pérez Cruz, la meva filla petita estava absolutament captivada. Em vaig adonar que els nens tenen un sentiment estètic i moral que els converteix en els últims romàntics en un món que ve a ser una fàbrica de desencantats.