Josep-Maria Terricabras: “La felicitat no exclou les dificultats”

Em va costar encarar bé l’adolescència de les meves filles, que va ser llarga. Una adolescència pot durar deu anys i tu també et pots acabar comportant com un adolescent, amb alts i baixos, amb reaccions difícilment justificables. Aquí el paper de la meva dona, la Montserrat, va ser fonamental. Em feia adonar de la meva relació amb elles.

Llegeixo “Pensar consisteix a fixar-se en el que es diu”.

De fet, els pares no ensenyem a parlar als fills, sinó que els fills n’aprenen amb nosaltres. Les coses més importants de la vida, bones i dolentes!, s’aprenen per osmosi, per contacte. Si els fills veuen que nosaltres ens fixem en el que diem, rectifiquem o precisem quan cal, segurament ells també ho faran.

En el llibre reflexiones sobre la veritat.

A través de la teva conducta i de les teves paraules, els fills es van adonant de quines són les coses que guien la teva vida, quines són les teves, diguem-ne, veritats, i les van adoptant o no. A mesura que creixien, les meves filles han anat prenent decisions, algunes de les quals m’han agradat menys que d’altres, però en general he trobat que anaven en una bona direcció.

Què més has anat descobrint?

Que cada cop em preguntaven menys coses i que volien parlar de les seves decisions un cop ja les havien preses. Això va ser una petita revelació. Jo sempre havia parlat de les coses amb els pares abans de decidir-les. Em recordo assegut al sofà amb la meva dona mentre una filla ens explicava què havia decidit, i ho feia tan bé! Eren decisions ben preses, raonades. Llavors veus que s’han fet grans, que la teva autoritat ja només és de confiança i de suport.

I arriba un dia que les filles se’n van de casa.

La separació em va semblar normal, però em va fer patir, senzillament perquè soc molt patidor. Però ja està bé així, perquè aquest voler-les veure constantment potser delata un afany controlador que hauria d’haver abandonat del tot i que, de tant en tant, repunta. L’Skype és una meravella, sobretot per veure la neta, que és preciosa, i l’hem pogut veure començar a caminar, encara que fos des de la distància.

Ens obsessionem amb la felicitat dels fills.

Jo no puc garantir la felicitat de ningú, ni la meva. L’únic que puc fer és mirar de propiciar experiències que siguin satisfactòries, que deixin rastre, que es vulguin repetir. I deixo clar que no s’ha de confondre el plaer amb la felicitat. La felicitat no és un valor directe. És el resultat d’altres valors i circumstàncies, com la bona olor que surt de l’olla gràcies als ingredients que hi posem. Quan valoro si he sigut feliç, m’he de preguntar: “¿Ha valgut la pena?” L’expressió és magnífica, perquè inclou el terme pena. I és que la felicitat no exclou les dificultats i les penes, sinó que les inclou.

De què et sents especialment satisfet?

Les filles han sortit molt lectores. A casa s’ha llegit sempre molt. La meva dona va emprar la tàctica pedagògica d’amenaçar-les amb no deixar-les llegir al llit. L’operació era perillosa. Elles es queixaven: “Mare, no, no!” Em sembla que això les va impulsar a llegir més.