Josep Burgaya

“Els pares semblem adolescents”

Doctor en història contemporània i pare de l’Ot i el Blai, de 25 i 22 anys, i dels no biològics Marc i Jana, de 25 i 20. Professor a la Universitat de Vic, publica ‘La política malgrat tot. De consumidors a ciutadans’ (Ed. Eumo)

Josep Burgaya és doctor en història contemporània / MARC ROVIRA Zoom

Les societats modernes són societats infantilitzades. Així se’ns tracta, i així ens comportem. Tenim instints poc dirigits per una cultura que no posseïm. Saltem d’un desig a un altre, incapaços de cap reflexió complexa. Hem perdut el sentit del temps, del passat i del futur.

Què vols dir, amb això del temps?

Pretenem viure en un present perpetu. Com diria Gil de Biedma, tardem a adonar-nos que envellir i morir conformen l’únic argument de l’obra. Potser als pares ens resulta difícil tractar amb adolescents perquè nosaltres mateixos tenim comportament d’adolescent.

I tot això, per què?

Ens costa assumir un rol que ha de combinar afecte amb autoritat. Pretenem ser col·legues dels fills i quan aquesta estratègia es frustra tendim a reaccionar de manera autoritària, un comportament que justament posa en evidència que no tenim autoritat.

Com ho viuen els fills?

No volen que ens comportem com ells i quan tendim a fer-ho els fa vergonya. Ens volen com a referència, algú que transmet seguretat. Necessiten afecte, però també exigència, un marc de referències personals, vitals, culturals.

Fes una crítica a la teva generació de pares.

Crec que volíem posar en pràctica una educació que combinés sentit d’autoritat amb bon rotllo. Es tractava d’evitar una educació repressiva, però fixant límits. Després ha vingut una mena d’educació no educativa, un laisser faire, laissez passer que ha dut a uns fills amb escàs sentit dels límits. Sembla haver-se imposat la idea que als fills cal fer-los tota mena de concessions.

Cada generació de pares té la seva guerra.

Ara el tema digital és una autèntica plaga bíblica. No volem reconèixer una multitud d’efectes perversos: distracció, superficialitat, aïllament, relativisme moral, incapacitat de concentració, impossibilitat de raonaments complexos... Tot això els pares ho han incorporat amb autèntica fruïció. Hi ha un delit per ser i no ser als llocs, per actuar com si fóssim sempre en un lloc interessant. Hem transmès als fills una pulsió de malcriats, de voler-ho tot i voler-ho ara.

Com els has intentat transmetre certa sensibilitat política?

Mai els he donat la tabarra però, certament, a casa la política és un tema de conversa habitual. Han entès com un fet natural que les persones tinguin un compromís polític. No sé si jo hi tinc gaire mèrit o és fruit del desenvolupament natural de la seva curiositat. Més que adscrits a cap organització, són persones intel·lectualment actives que han entès que la partida cal que es jugui en el terreny de la política.

Vist amb la perspectiva dels anys, què hauries fet diferent?

Hauria d’haver estat més amatent a les pors i inseguretats que genera la infantesa. Els meus fills són forts emocionalment perquè es van construir una cuirassa i, de petits, van establir entre ells uns vincles indestructibles, enfront d’uns adults que no sempre estàvem a l’altura del que necessitaven. Te n’acabes adonant, i sap greu que tot aquell temps que no vas compartir amb ells ja no el pots recuperar.