José Abella

“Trencar el silenci et fa un supervivent”

Funcionari i pare de l’Edurne i el Sergi, de 26 i 19 anys. Publica un llibre esfereïdor, ‘Cien pastillas en un día. Abuso sexual intrafamiliar, crónica de un crimen perfecto’ (Edicions del Núvol), on explica la seva pròpia història

José Abella va patir abusos sexuals / PERE TORDERA Zoom

Gairebé no recordo res. Em vaig despertar a l’Hospital Clínic. En aquell moment estava força fort perquè em dedicava a aixecar pesos i van fer falta tres o quatre persones per poder-me dominar. Tot plegat era l’efecte de la barreja d’efedrina, amfetamines i ansiolítics. Vaig quedar en una mena d’estat d’hiperactivitat física i paràlisi cerebral.

Quines edats tenien els fills?

15 i 8 anys. La seva mare em va fer fora de casa, per ionqui. Va passar el dia que la gran feia quinze anys. Allò la va afectar molt. Vaig passar de ser el seu pare a ser un vulgar drogoaddicte. Però aquesta ferida es va curar sis anys més tard, quan ens vam reunir tots quatre a la consulta del doctor Antoni Porta Biosca. Aquell dia va quedar clar que jo havia patit ASI -abús sexual infantil- per culpa de la meva àvia materna, i que això era la causa tant de la meva neurosi depressiva com de la meva drogoaddicció.

Vols parlar de la teva àvia?

Tots els pederastes, per primitius que siguin, són astuts com depredadors. Amb menys de cinc anys em va obligar a practicar sexe oral. Fins als 53 anys no vaig trencar la dissociació, és a dir, no van emergir els records que havien quedat desats a la memòria inconscient.

Ja és morta?

Sí, va morir amb gairebé 90 anys. Vaig anar al seu enterrament, al poble de Terol d’on era. Recordo que jo estava realment afligit. Però anys després, el 2016, que és quan comença el meu llibre, vaig visitar la seva tomba i hi vaig escopir. Vaig jurar-li que un dia tothom sabria qui era. Assenyalar el culpable i trencar el silenci és l’única manera de passar de víctima a supervivent.

Què va passar quan et van fer fora de casa?

Em limitava a voltar per Barcelona, amb un parell de bosses on guardava tot el que tenia. Un dia, per casualitat, vaig trobar pel carrer els meus fills i la seva mare. El Sergi, que només tenia 8 anys, va venir corrent cap a mi. Vaig clavar el genoll a terra i ens vam abraçar durant molta estona. Va ser bonic i també molt dur. Amb la gran la relació va ser molt més complicada, perquè tot això va passar durant la seva adolescència.

¿Recordes algun moment en especial?

Un estiu érem a casa dels meus pares. Ella devia fer alguna cosa i la vaig castigar sense sortir. Vam discutir i em va clavar una bufetada. Jo hauria pogut aixecar un braç per protegir-me, però em va fer por que si el seu braç xocava contra el meu pogués lesionar-se. Així que vaig veure les estrelles. Però tot allò va quedar curat quan ella i el meu fill van saber l’origen dels meus problemes. Aquell dia, a la consulta del metge, els hi vaig demanar perdó per tots els meus excessos. Ella em va abraçar i vam plorar junts. Crec que és la catarsi més sublim que he viscut mai i viuré en tota la meva vida.

Quina relació hi tens ara amb els teus fills?

Ara, en tots dos casos, la nostra relació és òptima. Tots dos m’han fet costat de manera clara i rotunda. Per a mi és tot un orgull saber que vindran a la presentació del meu llibre, dilluns vinent. Ha sigut un veritable i miraculós final feliç.