Francisco Castro

“Costa acceptar que creixin”

Escriptor i editor gallec i pare del Pablo i la Naia, de 22 i 9 anys. Publica ‘Em deia Simbad’ (Tàndem i Algar) amb il·lustracions de Bartomeu Seguí, una història commovedora i divertida d’un nen de 10 anys i el seu avi amb Alzheimer

Francisco Castro és escriptor i editor / XAVIER BERTRAL Zoom

El meu fill tenia 11 anys quan vam començar a veure que a l’àvia li passava alguna cosa. Abans que la neuròloga hi posés l’etiqueta d’Alzheimer, ja era obvi que patia la malaltia. No oblidaré mai el dia que em va mirar als ulls, molt endins, i em va preguntar molt seriosa qui era jo. Va ser un cop demolidor.

Com ho va viure el teu fill?

Ho va anar vivint al mateix temps que jo. Sempre va ser molt madur i en vam parlar des del primer moment, del que li passava a l’àvia. Ho va portar bé, amb enteresa i amb complicitat mútua. Ell m’acompanyava a dinar a casa dels avis un cop per setmana. He vist que molts pares tendeixen a amagar als fills coses que els puguin fer patir. Jo no vaig amagar mai res al meu fill. Tampoc sé si hauria sabut fer-ho. A més, em sentia força serè i això el devia tranquil·litzar. Quan va morir la mare sí que em vaig enfonsar i ell hi era. I vaig plorar amb ell al costat. És una cosa que, de tant en tant, encara em pot passar.

¿Hi ha res que t’agradi recordar d’aquells temps?

Si m’hagués de quedar amb alguna cosa de la malaltia de la mare serien els petons. Els malalts d’Alzheimer es tornen incapaços de fer-ho gairebé tot però, per algun motiu, continuen sent molt receptius a les mostres d’afecte, i per tant a les carícies i petons.

Què et costa encara com a pare?

Moltes coses. Acceptar que creixin i se’n vagin de casa -encara que intento que no se’m noti-, no preocupar-me quan el gran surt i torna a les tantes o se’n va a viatjar pel món -encara que intento que no se’m noti-, posar-me seriós quan m’he de posar seriós -encara que també intento que no se’m noti gaire.

De què has parlat últimament amb els fills?

Cada dia parlem de mil coses que em deixen amb la boca oberta. El Pablo està acabant la carrera de medicina i, com jo, és molt apassionat en els debats. Fem grans tertúlies en què aprenc a qüestionar-me moltes coses. Crec que et vas tornant vell quan deixes de qüestionar-te els teus valors i principis. Per això m’agrada parlar-hi, sempre m’acaba mostrant una altra perspectiva de les coses.

I la petita?

És una artista, un bitxo energètic que no para mai. Com jo, viu en un món de ficció, però al mateix temps és increïblement racional. Té respostes per a tot. Tots dos són una font de saviesa. Mira, quan algú em recorda els premis que he guanyat, les traduccions que s’han fet dels meus llibres, el reconeixement professional que he rebut com a editor, acostumo a respondre que els dos premis de veritat que m’ha donat la vida són els fills.

Què et queda de la teva mare a la vida?

Ella era carnissera, una dona proletària del barri de Teis, a Vigo. Era una gran treballadora que cada dia s’aixecava ben d’hora. Tot això no ho he oblidat i cada dia em sento més proletari. Ho soc per ella. Me’n sento orgullós. Era la persona més generosa que he conegut mai. Soc un desastre amb els diners per culpa seva. I m’encanta ser així. Els diners hi són per gastar-te’ls amb alegria amb la gent que t’estimes, no?