Francesc Torralba

“Humilitat no és falta d’autoestima”

Filòsof i pare de la Núria, l’Oriol, l’Anna, el Valentí i la Mireia, d’entre 23 i 16 anys. És professor d’ètica i d’antropologia filosòfica a la Universitat Ramon Llull. Publica ‘Mundo volátil, cómo sobrevivir en un mundo incierto e inestable’ (Kairós)

Francesc Torralba és filòsof / PERE VIRGILI Zoom

Un fill és una novetat radical. És la irrupció d’un ésser humà nou que ens sorprèn i que porta un misteri que ni els seus pares ni ell mateix coneixen. És un ésser lliure i educar-lo significa fer créixer aquesta llibertat responsablement. Ens obliga a sortir de nosaltres mateixos i ens fa ser humils.

Toquem de peus a terra.

Sant Agustí deia que la humilitat és la mare de totes les virtuts. Quan eduques un fill t’adones que necessites els altres per fer-ho bé, o que els teus mètodes no sempre són els millors. Experimentes impotència, desesperació. La humilitat ens predisposa a acceptar-nos a nosaltres mateixos, i a acceptar els fills tal com són.

Però volem que els fills tinguin autoestima.

La humilitat no és falta d’autoestima i encara menys una humiliació. Ser humil és tenir consciència de les pròpies limitacions i qui en té és capaç de buscar les maneres de pal·liar-les i, en conseqüència, de millorar. La manera de millorar i créixer com a persones és sent humils.

Els pares som patidors.

El patiment ningú no el desitja. Advé sense demanar permís. Molts patiments de quan els fills són petits, mirats amb la distància dels anys, ens semblen insignificants i puerils, però en el moment que els sofríem els vivíem amb gran intensitat.

Vist amb perspectiva, el neguit ens fa somriure.

Quan els fills són adolescents o joves, advenen altres formes de patiment, però hem après a tolerar-lo millor, encara que no per això és menys dolorós.

I seria possible no patir gaire?

Em sembla impossible estimar i no patir. L’amor líquid o volàtil és un esperpent de l’amor, és a dir, una imatge grotesca i deformada del que realment és.

El dolor, com tot, evoluciona.

Els fills ens fan patir quan són menuts, perquè són fràgils, dependents i innocents, però també ens fan patir quan es fan grans, perquè volem el seu bé i que prenguin les decisions adequades per assolir la plenitud que volem per a ells. Cal que s’equivoquin i que fracassin per aprendre a viure. Volem que siguin ells mateixos, que emprenguin projectes, que s’arrisquin, que lluitin per fer realitat els seus somnis.

I aquests somnis tenen un preu.

Esclar. Ens dol quan fracassen, quan són rebutjats, quan no són reconeguts o bé són explotats laboralment.

En què ens equivoquem?

Oferim als fills coses tangibles, però aquestes coses no omplen l’anhel de plenitud que hi ha en ells, no donen sentit a les seves vides. Tenen molt més del que nosaltres teníem a la seva edat. Disposen d’una tecnologia puntera, tenen unes prestacions tant públiques com privades que la majoria de nosaltres no teníem quan érem adolescents i joves i, no obstant això, hi ha malestar, desencantament i escepticisme.

¿I com es pot combatre aquest escepticisme en els joves?

El drama és que només els oferim objectes tangibles, màquines, artefactes; però necessiten horitzons, relat, sentit, un motiu pel qual lluitar, una raó per la qual val la pena viure o morir.