Josep París: “Cuidar algú és una obra d’art”

Per cuidar un nen cal saber, des del món dels adults, entrar en el seu món, posar-se al seu nivell per comprendre’l, connectar-hi i vincular-s’hi. Cal adaptar-nos a les seves necessitats i possibilitats. Cal promoure la seva autonomia, però no els podem demanar coses que estiguin per sobre del que els correspon per edat o nivell de maduresa.

En el llibre afirmeu que cuidar algú és una obra d’art.

Ho és perquè cada persona és única i això suposa cuidar-la d’una manera personalitzada. No es pot cuidar en sèrie. De la mateixa manera que un pintor o un escultor modela cada obra de manera única, posant-hi dedicació, imaginació, esforç, constància i passió.

Aquesta obra d’art es complica amb l’adolescència...

Amb un adolescent sembla que res del que dius o fas quedi, que tot es perdi o caigui en un sac sense fons. En el cas de la meva filla, moltes de les reflexions que li feia estava convençut que li entraven per un orella i li sortien per l’altra. Però després he pogut constatar com ella mateixa, tota sola, feia coses que li havia demanat que fes, o que verbalitzava reflexions meves. Tot necessita el seu temps i espai.

Quins moments difícils recordes?

Algun moment en què les qualificacions de l’escola no van ser prou bones. No serveix de res enfadar-se o recriminar si s’ha estudiat més o menys. Vaig intentar fer-li entendre que calia mirar endavant, i que aquella mala experiència havia de servir-li per afrontar millor el següent treball o examen.

Com podem ensenyar als fills a cuidar altres persones?

Amb el nostre exemple.

I quins errors tendim a cometre amb els avis?

Hem d’evitar caure en la infantilització de la gent gran. Les persones grans no són nens, ja que tot i que tinguin les seves capacitats minvades tenen al seu darrere tota una experiència i una trajectòria de vida. No són ni poden ser tractats com nens. La infantilització de la gent gran és massa habitual i és un tipus de maltractament.

¿La teva filla ha passat per l’experiència de cuidar un avi?

Cuidar directament no, perquè la seva àvia, que pateix Alzheimer, està ingressada en un centre sociosanitari, però sí que això ha fet que vegi la vulnerabilitat de les persones i la importància de cuidar, acompanyar i valorar aquells que han estat al teu costat durant la infància. En els últims mesos hem vist com la meva mare s’ha anat deteriorant ràpidament. Ara els moments de comunicació són pràcticament inexistents. Les coses que ens podria dir només les pot expressar amb la mirada.

Ho sento.

No fa gaire, sense saber per què, vaig fer-li un petó al front i em va sorprendre veure com tancava els ulls uns segons i després li lliscava una llàgrima per la galta dreta. Poques expressions m’han commogut tant com aquesta. Com si es tractés d’un d’aquells antics rodets de fotografia, en aquell instant em van venir a la ment imatges dels milers de vegades que la meva mare, de petit, m’havia besat el front, com una manera de protegir-me. S’havia tancat un cercle.