Melcior Comes: “Hem de criar dones amb caràcter”

El més dur és no dormir. Encara no ens deixa dormir vuit hores d’una tirada. Un fill demana paciència. T’hi has d’acostumar, a ser pare, sobretot els de la nostra generació, que comencem a tenir fills a mitjans de la trentena, quan ja t’has format un caràcter. N’has d’aprendre i millorar com a persona, i canviar. Si no ho fas bé, tindràs un mal fill, o mala filla. Els monstres engendren monstres, que és un dels temes de la novel·la.

La novel·la és la història de dos nens que tenen famílies molt diferents.

Un dels dos amics té un pare que viatja arreu del món i retorna amb regals i històries, però descobreix una altra família i una altra manera de ser, de fer, molt més lliure i feliç que la seva, i més poderosa. Això li obre la ment.

I a tu, com t’ha canviat el fet de ser pare?

Potser ara soc més ordenat. Potser els hàbits han canviat perquè sé que he de ser exemplar. Potser menjo millor, dic menys paraulotes, gasto menys en foteses o controlo millor ràbies i manies. Potser administro millor el temps i amb la parella planifiquem millor les coses que volem fer junts i per separat.

Què vols fer de forma diferent de com ho van fer els teus pares?

Potenciar més la fantasia de la meva filla, per exemple. A casa meva crec que tenen massa sentit comú, o massa prudència i poc esperit d’aventura. Hi ha un fatalisme -molt mallorquí- que no crec que acabi de ser bo.

Res més?

També hi ha una educació que una nena que ha de ser dona en el segle XXI ha de rebre, i que els pares d’una generació anterior no acaben d’entendre. Ho veig en la manera com proven d’encaminar-la cap a certes coses, com si estiguessin educant una nena tòpicament complaent, reservada, o provant de fer-li ocultar o reprimir els seus trets més incisius o rebels. I no ho farien si tinguessin un nen. He de provar de no seguir aquests patrons. Tots els pares de nenes ho hem de fer. Hem de criar dones lliures i amb caràcter.

Com m’agrada que diguis això.

Em fixo en com la meva filla estima els companys de classe, com els recorda quan fa temps que no els veu. En té les fotos a la nevera i en repassa les cares. Per a un nen, cada persona és important, tothom és únic i especial, màgic. Em commou la necessitat que té dels altres, i com els valora i els té presents.

Què et resulta especialment dolç de ser pare?

Veure que l’amor és mutu. No hi pensava, en això: t’adones de fins a quin punt la teva filla et necessita i t’estima, i que és impossible no correspondre aquest amor. Ella es preocupa per mi tant com jo em preocupo per ella. Encara m’hi estic acostumant.

Què la fascina, últimament?

Descobrir que els pares teníem una vida abans que ella nasqués. L’altre dia ens va dir, com burlant-se’n, “Us vàreu casar!” S’entreté mirant l’àlbum de fotos de noces, i ens pregunta on era ella aquell dia. Ho fa enfadada per no ser a la festa. Recordo haver-li fet una pregunta similar al meu pare, quan era nen.

Acabem amb una cita del llibre.

El narrador li diu al seu amic: “Paternitat és un país en guerra”.