JONATHAN GORNALL

“La teva vida ja no és només teva”

Periodista i pare de l’Adam i la Phoebe, de 36 i 5 anys. Viu a la costa est d’Anglaterra. Publica ‘Cómo construir una barca’ (Seix Barral), un llibre sobre un pare que, sense saber res de l’ofici, decideix construir una barca per a la seva filla

Jonathan Gornall amb la barca que ha construït per a la seva filla / JONATHAN GORNALL Zoom

Quan aparegui aquesta entrevista ja haurem començat la nostra primera gran petita aventura. La meva filla i jo pujarem a la barca, la Swift, i navegarem avall pel riu Orwell, fins a la desembocadura, a Harwich, on tenim previst aprofitar la marea per remuntar el veí riu Stour. El pla és acampar a la ribera d’aquest riu tranquil i preciós i seguir per Constable Country fins a Flatford Mill.

Què has après construint una barca per a la teva filla?

He descobert que tenia habilitats que mai hauria sospitat que tenia. Però, per sobre de tot, que no hi ha res més gratificant que crear alguna cosa amb les teves pròpies mans. Treballar la fusta ha sigut un repte immens.

I què ha après la teva filla?

Saber que la barca la feia per a ella segur que ha reforçat la seva autoestima. I també he aconseguit que se senti molt estimada.

Ja eres pare i, als cinquanta, decideixes tornar-ho a ser.

Va ser una decisió espontània. De forma romàntica, vaig retrobar una antiga amistat i vam adonar-nos que tots dos desitjàvem tenir un fill. I ara, tres dècades després de ser pare per primera vegada, m’he adonat que han canviat poques coses. Les criatures continuen necessitant el mateix: que les alimentis, les netegis, les abracis. Una cosa que sí que ha canviat és que t’asseguro que un nadó de tres quilos i mig pesa més quan tens cinquanta-vuit anys. Ara, si em preguntes quin era el meu propòsit tenint un altre fill, aquell propòsit ja ha estat a bastament acomplert.

Què t’ha sorprès especialment d’aquesta segona paternitat?

Veure que ara el temps s’ha accelerat. Un, dos, tres, quatre, cinc anys han passat en un obrir i tancar d’ulls. És una sensació agredolça. Tinc moltes ganes de saber si podré viure prou temps per veure-la convertida en una persona independent. Reconec que això em genera una certa ansietat. Tot avança a càmera ràpida, la roba creix, les joguines canvien i no sé què passarà si un dia ja no hi soc.

Ser pare passats els cinquanta també té avantatges.

Sí, perquè he aconseguit el que als pares joves potser els resulta més feixuc: deixar les meves necessitats de banda. Com a pare has d’assumir que la teva vida ja no és només teva. Si vols passar les vacances estirat llegint un bon llibre, no pots pretendre que un fill encaixi en aquest escenari. Si t’ho pots permetre, marxa tot sol. I, si no, et sorprendran la quantitat de coses divertides que poden fer-se en un parc d’atraccions. Aquesta manera de pensar em resulta més fàcil d’assumir ara que quan tenia trenta anys. Quan vaig ser pare per primer cop era molt més egoista.

Què us fa riure, últimament?

El cert és que riem molt junts. La Phoebe ha desenvolupat un gran sentit de l’humor. Sempre està a punt per fer ganyotes en els moments més inadequats. A més, des de no fa gaire ha assumit com a pròpia una frase que jo havia utilitzat sovint en les meves columnes o col·laboracions a la ràdio: “En canvi, i si...?” Quan li dic que és hora de sopar o d’anar a dormir, ella, molt seriosa, deixa anar: “En canvi, i si...?” Sap que això em farà riure i no s’està de fer servir aquest recurs implacablement.