Família 26/09/2020

Albert Juncà: “Ser pare és l’esport total”

Doctor en sociologia de l’esport i pare de l’Aina, de 9 anys, i els bessons Arnau i Aniol, de 6. Professor i vicerector de professorat a la UVic-UCC, publica amb Joan Arumí i Gil Pla del llibre ‘Des de la graderia’ (Eumo)

i
Francesc Orteu
2 min
“Ser pare  és l’esport total”

A la graderia només trenco el silenci per aplaudir alguna acció o encoratjar-los de tant en tant. Em prohibeixo recriminar res als àrbitres, que prou feina tenen. Al llibre els dediquem un capítol, crec que es mereixen un reconeixement. Hi són per ajudar la canalla a formar-se, i també per decidir en les situacions més controvertides. Podem treballar amb els fills el concepte d’empatia i de posar-nos al lloc de l’altre a partir de la figura de l’àrbitre.

Quins errors cometem els pares, a la graderia?

L’error més gran és no anar-hi. Els nens, com tothom, necessiten sentir-se valorats. Que els pares siguin amb ells des de les graderies és un dels més grans actes de reconeixement que els podem fer. Si hi som els nens veuen el camp ple. O a la inversa, un camp ple sense els teus pares és un camp buit.

I quin error has comès tu?

En una cursa popular que feien l’Arnau i l’Aniol, un d’ells anava primer i va acabar guanyant. L’altre va acabar quart, però jo no me’n vaig ni adonar. Quan vaig veure que un podria guanyar, per uns moments, només vaig tenir un fill. I això l’altre ho va veure. I, a la seva manera, em va renyar.

Què passa quan a un nen no se’l considera prou bo en un esport?

Un fet que m’enerva bastant és que la mirada de bons i dolents condiciona que molts nens i nenes abandonin, o ni tan sols comencin, la pràctica esportiva. ¿Què és això de dir a un nen de sis anys que no val per jugar a futbol al club del barri? Si jugues per disfrutar, per passar-t’ho bé, és molt difícil no tenir èxit. Ara bé, si el nen juga per ser professional, la decepció està gairebé assegurada.

Què hem de fer quan l’equip del fill o la filla sempre perd?

L’Aniol, que juga a futbol, va passar una ratxa de rebre pallisses uns quants partits. Però ell ho vivia molt bé. L’objectiu era mirar que perdessin de menys. I al final encara van guanyar uns quants partits. He de dir que jo el veia igual de content.

L’esport pot ser una gran eina de comunicació amb els fills.

Després d’una competició cal preguntar sense fer retrets, amb preguntes obertes que no puguin respondre’s amb un sí o un no. Hem de preguntar sobre com ho ha viscut. Que vegi que estem interessats en com ha estat la seva vivència.

Com facilites la comunicació?

Procuro anar a córrer, amb bici o caminar o a jugar amb només un d’ells. I durant aquesta estona és molt més factible que acabin sortint coses que els interessen o que els preocupen.

Què és fer de pare?

És un esport total. L’heptatló de les feines. És exigent físicament i psicològicament. Cal aplicar coneixements de tots els àmbits. Fas de cuiner, historiador, metge, futbolista, psicòleg, pedagog, cuiner, actor, policia, taxista. És la feina més exigent i la més agraïda.

Explica’m un moment feliç.

Una de les coses que més m’agrada és jugar amb ells. Miro de trobar estones de joc i d’esport compartit cada dia. I no sé qui s’ho passa més bé, si ells o jo. M’agrada molt la frase “Papa, quan vindràs a jugar?”.

stats