Montserrat Franquesa

“Aprens a fer tres coses alhora”

Traductora i mare del Joan i l’Andreu, de 22 i 18 anys. Fa classes de traducció i interpretació a la UAB i acaba de traduir de l’alemany ‘Rigo i Roc’ de Lorenz Pauli, amb il·lustracions de Kathrin Schärer, (Pagès Editors)

Montserrat Franquesa és traductora / MARC ROVIRA Zoom

Les històries de 'Rigo i Roc' es poden incloure en la tradició de les faules, que transmeten una filosofia de la vida i ajuden a pensar.

M’ha semblat que és un llibre ple d’humor i d’una filosofia preciosa.

A casa sempre hem fet moltes bromes. Quan el Joan tenia tres anys i era el seu primer any a l’escola francesa, un dia que buidàvem junts el rentaplats va agafar una cullera i va dir: “Saps, mama, això en francès és cuillère, en català cullera i en castellà en diuen cuchara... Sona estrany, oi?” I es va posar a riure pel so de la paraula castellana.

Sí que fa riure com sona...

La primera paraula que va articular el Joan, amb pocs mesos i assegut a la trona, va ser glicó-glicó. I ho repetia constantment. Al seu pare i a mi ens va emocionar perquè en grec yàukó vol dir dolç. D’aquí ve glucosa, per exemple. Ens va semblar una paraula grega i a casa ens la diem fent-la servir com una mena de t’estimo.

Què va ser especialment dur d’aquells primers anys?

Quan vaig saber que estava embarassada, em va caure el món a sobre. Tenia prop de trenta anys i em veia incapaç. Em semblava una tasca impossible educar una criatura. Fins i tot vaig arribar a dir a la meva mare que potser algun dia oblidaria la criatura en algun lloc.

Alça!

Al llarg dels anys, he dedicat moltes hores als fills i això, en contra del que pugui semblar, m’ha donat més energia encara. Malgrat que la vida acadèmica se’m va endarrerir deu anys... Vaig deixar els cursos de doctorat i vaig creure que mai podria fer cap tesi. La maternitat ens barra molts camins. Però ara puc dir que, malgrat el desgast, els fills m’han fet millor. Aprens a fer dues o tres coses alhora, i encara conservo aquest costum.

Què més et va fer patir?

L’ensenyament. Vaig arribar a considerar que seria millor educar jo els fills a casa. Els parlaria d’Homer i de Virgili, els ensenyaria llengües i música. Però em vaig trobar sola, en un parc, amb la criatura. Per tant, els fills han d’anar a escola perquè els socialitza, i això no pot ser de cap altra manera. Al final, en el cas dels meus fills, tot plegat va resultar més fàcil que no em pensava, perquè a secundària he vist casos molt complicats de resoldre.

Com els has ajudat a trobar la seva vocació?

Sempre els he aconsellat que triïn l’opció en què posaran el cor. És l’única manera de ser feliços. Per exemple amb la música. Han après a tocar un instrument, però va arribar un moment en què van haver de decidir si continuaven o no. Si han continuat és perquè han volgut. Per això, com a mare s’hi ha de ser sempre, però amb una certa invisibilitat... Com la dels traductors.

Explica’m una anècdota que consideris especialment significativa.

Quan eren petits, un dia els dos nens es barallaven. Un va començar a dir “La mama és meva” i l’altre “No, que és meva!” Els vaig interrompre i els vaig dir: “La mama no és de ningú”. Van quedar molt estranyats. Però és així mateix: jo no soc seva, ni ells són meus. Ningú pertany a ningú. Estimar vol dir, gairebé sempre, deixar fer. Sembla fàcil, però no ho és.