Stefanie Pfeil: “Cal parlar les coses amb claredat”

La meva infància va transcórrer en un poble d’Alemanya, enmig de la natura. Ens estàvem tot el dia fora de casa, jugant. Els petits voltàvem amb els grans i no tornàvem a casa fins que les mares ens cridaven per sopar. Crec que vaig tenir una infància molt lliure. Anàvem sols per tot arreu. En canvi, l’adolescència en un poble petit és més complicada perquè necessites amics grans perquè et duguin en cotxe als llocs interessants.

Com et van educar els pares?

Amb un valor molt important: sabent que amb la família hi podíem comptar sempre, fins i tot en temps de tempestes. I a casa n’hi havia moltes, de tempestes! Soc la petita de tres germanes i a la meva família hi havia una llarga tradició de discutir per tot. I, si feia falta, fins i tot amb cops de porta.

Caram.

Ara bé, quan calia, la meva mare ens donava suport en tot, encara que fos davant d’un mestre autoritari. El meu pare, que volia un fill, jugava a futbol amb totes tres i ens tractaven com si fóssim nens. Però crec que en general els pares no som conscients de bona part de l’educació que hem rebut i la repetim en el tracte amb els nostres fills.

Un consell.

Les discussions no signifiquen que després hi hagi un trencament, al contrari: cal parlar les coses amb claredat. I sigui quina sigui la seva edat.

En què consisteix fer de mare?

A trobar l’equilibri entre voler educar i aconseguir que es respectin quatre normes. Fet això, la resta és deixar que els nens puguin créixer tranquils i sols. Quan són més petits els acompanyes en tot, però després has de deixar-los experimentar. La clau és la confiança, sobretot ara amb un nen de 12 anys.

Què t’ha sorprès especialment?

Vaig trobar força curiós que des que va néixer ja tingués la seva manera de ser. Des de molt petit el Kilian tenia una veu amb un volum extraordinari! Aquest volum i aquesta força encara els manté, dotze anys després. Pensem que amb l’educació podem fer miracles, i no. Al final els acompanyes i fas el que pots, però ells ja estan fets d’una manera o una altra.

Explica’m alguna aventura junts.

Aquest estiu vam fer un viatge al Marroc, al desert. Una nit vam dormir en haimes enmig de les gran dunes de Merzouga. Volíem veure com sortia el sol enmig del desert. Per desgràcia, ens va enganxar una tempesta de sorra i, a les sis del matí, quan vaig intentar despertar el meu fill a les fosques, em va dir que ni de broma sortiria fora a pujar una duna i que volia dormir.

I què vas fer?

Com una bona mare que sempre sap què és el millor, vaig insistir i vaig aconseguir que sortís del sac. Així que vam pujar dalt de la duna mentre bufava un vent que feia por. Bufava tant que fins i tot jo vaig dubtar d’estar fent el correcte. Però el cert és que, ara, ell mateix explica a tothom el nostre viatge i parla d’aquella aventura amb la seva mare, enmig d’una enorme tempesta de sorra. M’agrada molt que ho expliqui. Són uns records molt bonics que tindrà per sempre. Per cert, al final, cap a les set, vam aconseguir veure sortir el sol.