Sara Sánchez

“Els discursos sols no serveixen”

Editora, escriptora de literatura juvenil i mare del Fèlix, de 9 anys. És autora de diverses novel·les, com ‘Los días del Toyota’. Acaba de publicar ‘Operación Pelusa’ (Edebé), una història plena d’humor, per a lectors a partir dels 12 anys

Sara Sánchez és editora i escriptora de literatura juvenil / MARC ROVIRA Zoom

No sabria ben bé com explicar en què consisteix això de ser mare. Cada cop que penso que ja sé com fer-ho, canvia alguna cosa, o els interessos del meu fill són uns altres i ja som en un altre lloc, així que tot torna a ser nou i cal tornar a ajustar la manera de fer. Suposo que els fills sempre van un pas per davant dels pares.

Quins són els teus dubtes, ara?

No voldria ser una mare invasiva ni sobreprotectora, però tampoc vull desatendre cap necessitat seva. El millor és intentar escoltar sempre el que m’hagi de dir el meu fill i procurar que la meva manera de fer sigui igual que la que m’agradaria veure en ell. Per fer de mare, els discursos sols no serveixen de gaire. És complicat conviure amb aquesta sensació d’anar fent sobre la marxa, sempre a prova, de canvi constant, però també justament això és el que ho fa emocionant.

Com ajudes el teu fill en els conflictes amb els amics?

Els conflictes que més el fan patir tenen a veure amb la manera com entén la seva situació en el seu grup o amb la sensació d’haver estat tractat injustament. Li passa, per exemple, quan creu que li han mentit. Però no tinc cap solució màgica.

Ho entenc.

De fet, penso que, sovint, els adults tampoc no sabem què fer amb la frustració que ens produeixen les relacions personals, encara que tinguem més experiència. Quan veig que el meu fill ho passa malament, d’entrada procuro que entengui què ha passat i miro de fer que m’expliqui com se sent. Després li pregunto què se li acut per tal que no torni a passar el mateix. Al final, per molt clar que sigui allò que creus que cal fer, no podem decidir pels altres, ni esperar que les seves decisions ens agradin.

Descriu-me un cosa sorprenent de ser mare.

La sensació que he tingut a vegades d’entendre, de cop i volta i amb molta precisió, com s’haurien pogut sentir els meus pares quan jo era petita. És en aquests moments que em sento molt a prop seu.

Explica’m una discussió entre mare i fill.

L’estiu passat, per exemple, vam anar uns dies a París. Vam preparar el viatge amb molta il·lusió perquè ell tenia moltes ganes d’anar-hi des que havia vist 'Ratatouille'...

Una de les millors de Pixar...

Volíem pujar a la torre Eiffel i vam comprar les entrades amb força antelació. Però unes setmanes abans d’anar-hi va començar a dir que li feia por pujar a l’ascensor.

I què vas fer?

Durant setmanes vaig intentar que canviés d’opinió. Gairebé discutíem cada dia, però no hi havia manera. A mi em sabia molt de greu que es perdés una cosa que sabia que li agradaria molt. No li feia por volar, ni li feien por altres ascensors, però sí el de la torre Eiffel. Com més insistia jo, més tossut el veia a ell. Després d’intentar tota mena de xantatges i trampes, vaig llençar la tovallola perquè no podia obligar-lo a pujar a la força.

Què va passar, finalment?

Vam anar a veure la torre però només des de baix i, quan hi vam ser, com que no es va sentir pressionat, em va estirar la mà i em va portar corrent a l’ascensor.