Meritxell Margarit

“Ja no sabem viure en grup”

Periodista, escriptora i mare de l’Unai i l’Amaia, de 14 i 7 anys. Coprotagonista del documental ‘El viatge de l’Unai’, presenta uns contes basats en l’experiència de fer la volta al món amb fills. Meritxellmargarit.blogspot.com.es

Meritxell Margarit és periodista i escriptora / RUTH MARIGOT Zoom

El meu company i jo tenim una llarga experiència com a viatgers. Des que ens vam conèixer hem viatjat per tot el món. Amb 19 anys ja havíem recorregut Àfrica fent autoestop. Molts viatges es convertien en projectes professionals: ell fent fotos i jo textos.

I van néixer els fills...

Quan l’Amaia tenia dos anys i l’Unai nou teníem previst anar a Alaska. Era gener i allà s’arriba als 40 graus sota zero. Vam deixar la petita amb l’àvia i ens vam endur el gran. Contemplant una aurora boreal ens va dir: “Per què no tornem a casa, agafem l’Amaia i venim a viure aquí?” Allò em va fer un clic. Havia arribat el moment de començar a viatjar tots quatre.

I sorgeix 'El viatge de l’Unai'.

El projecte era documentar set animals amenaçats, un en cada continent: el llop ibèric, el bisó americà, el puma a la Patagònia, el pingüí reial a l’Antàrtida, el cocodril marí a Austràlia, el calau bicorn a Àsia i l’elefant del desert a l’Àfrica.

Com es van escolaritzar els nens?

L’Amaia feia P3 i no hi havia problema. L’Unai era un altre tema perquè havia de fer quart de primària. Necessitàvem una escola de referència que pogués certificar que el nen anava assolint els continguts que li corresponien. A Catalunya no hi ha cap figura que reguli l’ensenyament a distància d’una família itinerant. Però vam trobar comprensió i ajut de l’escola de Banyoles on anava l’Unai i del departament d’Ensenyament. Ens vam comprometre a fer-lo anar a l’escola allà on poguéssim.

I va ser possible?

Sí, als Estats Units i a Austràlia, sense cap requisit especial, només el passaport i el quadern de vacunes. En tots dos casos va poder començar a fer classe el mateix dia que vam arribar.

Com ha enriquit els nens l’experiència?

Per observar la natura cal paciència, passió i esforç i tot això ens fa més adaptables, tolerants, empàtics, perseverants. A més de divertit, viatjar et dona una visió del món molt àmplia. I, sobretot, veient com tirem endavant els nostres projectes, els ensenyem que a la vida has de fer el que realment desitges, que cal lluitar pel que vols fer i fer-ho.

Què has après d’altres mares, arreu del món?

En llocs com l’Àfrica la criança és més cooperativa. Aquí els nuclis familiars són reduïts, vivim aïllats. Ja no sabem viure en grup. Un dels meus animals preferits és l’elefant. Viuen en grups dirigits per la femella de més edat. És impressionant veure com un elefant femella protegeix un petit, sigui fill seu o no.

T’has espantat algun cop?

A Tailàndia l’Unai perseguia un avió de paper i va caure per un precipici. M’ho va semblar, encara que només tenia quatre metres. No es va fer res, però quan el vaig veure gemegant vaig pensar que s’havia trencat la cama en mil bocins. I també vaig patir a Austràlia.

Què va passar?

Vam viure un cicló de força màxima i ens vam haver de refugiar al soterrani de la casa on vivíem. Quan va començar el cicló creia que sortiríem tots volant. Per primer cop vaig pensar: on he ficat la meva família?