Laura Pinyol: “Que cadascú faci el que pugui”

No és extraordinari tenir quatre fills, són els que tinc. Quan em diuen “Quatre?” sempre em sorprèn perquè per a mi no són un número, és cadascú amb el seu univers i la seva manera de fer.

Com fas de mare?

Intento prendre’m les coses amb calma, una actitud que també procuro tenir en altres aspectes de la vida: tot es farà. Cal deixar espai, que cadascú faci el que pugui. És quan els fills s’espavilen més. Ara bé, per gestionar una família nombrosa cal un cert ordre.

Algun consell?

A nosaltres ens va bé sopar d’hora i anar a dormir cap a les nou. Però procuro donar pocs consells perquè cadascú ho fa tan bé com pot. Jo insisteixo que cadascú ha de ser responsable. Al matí intento que cadascú es prepari la seva bossa, si ha d’anar a piscina, a hoquei o a música. És important que entenguin que han de col·laborar en el funcionament del dia a dia.

No ha de ser fàcil tenir una estona per a cadascú.

Recordo un dia, a la piscina, quan estava embarassada de les bessones i estava amb el Roc. Va venir una senyora i em va dir: “Perdona, aquesta nena és teva?” Era la Jana. Tenia quatre anys i havia anat a aquella senyora a preguntar-li: “Em pots cuidar i banyar-te amb mi, que la meva mare té molta feina?” Em volia morir.

Els germans s’eduquen entre ells, oi?

La gran pren el rol de gran i les petites sempre volen fer allò que fan els grans i, alhora, quan els convé, reivindiquen el seu paper de petites. Aquest intercanvi i competència deu ser inevitable, i la gelosia. Però també sempre es tenen molt presents els uns als altres. Crec que això passa perquè la Jana no té records de quan no hi havia el Roc i el Roc no en té d’haver conviscut només amb la Jana.

A la novel·la, la protagonista diu que ser mare és “viure en un mentrestant”.

Quan ets mare deixa d’haver-hi un abans i un després. Sempre ets mare i els fills creixeran i et necessitaran d’altres maneres. Tu aniràs fent la teva vida, et passaran coses, però mentrestant seguiràs sent això tan complex que és ser una mare. La protagonista ho diu per sobreposar-s’hi, per intentar que aquest mentrestant no sigui l’única mesura de totes les coses.

Ho entenc.

No comparteixo gens la visió endolcida i naïf que sovint ofereix la publicitat. Per a mi la maternitat és un sentiment de ferocitat, un element salvatge que té moltes textures.

Explica’m algun fet que, últimament, t’hagi fet pensar.

L’altre dia vam moure el sofà i a la part del darrere hi vam trobar un dibuix extraordinari, fet al mateix sofà amb un fluorescent de color verd. L’havia fet la Berta, que és artista, i quan l’hi vam dir va respondre: “Mira, vaig fer un dibuix bonic, no ho tornaré a fer”. Però, mentre la renyàvem, pensava que realment era bonic.

Ja, però...

Em va recordar quan la Jana tenia quatre anys i va dibuixar en uns llençols amb bolígraf perquè s’havia despertat i s’avorria. Quan ho vaig veure, vaig córrer a rentar-los. Després em va saber greu. La veritat és que eren ben xulos i els llençols tampoc no eren tan importants.