Agnès Marquès

“El millor consell: Fes-ho com tu creguis”

Periodista i mare de l’Olívia, que avui fa un any. Ha conduït el TN de TV3, dirigeix ‘La gent normal’ al 33 i el ‘No ho sé’ a RAC1. Publica ‘Els guapos són els raros’ (Ed. Bridge), un recull de pensaments, vivències i il·lustracions

Agnès Marquès és periodista / PERE VIRGILI Zoom

Ser mare està sent una experiència més bona del que esperava. És molt divertit. L’Olívia menja, dorm i sembla que té sentit de l’humor, així que tenim poc marge per no estar contents al cent per cent.

Avui fa un any. Felicitats!

Quan miro enrere m’adono que quan vaig sortir de l’hospital ja hi havia un petit raconet al meu cervell que començava a treballar de manera autònoma per cuidar la nena. Aquest raconet s’ha anat fent gran amb els dies i de manera natural. Però vaig començar a fer de mare automàticament. Això m’ha sorprès molt.

Per què?

Perquè he tingut molts dubtes aquest primer any, dubtes normals sobre l’alimentació, per exemple, però no m’he sentit mai insegura. Em sembla fascinant aquesta reconfiguració.

Què fas amb els consells que et plouen?

El consell més assenyat és aquest: fes-ho com tu creguis. El segueixo fil per randa! El més absurd: “No cal que deixis la nena fora del parc de jugar perquè gategi, acabarà caminant igualment”. En fi...

En què l’has encertat?

Des del primer dia hem seguit uns horaris, els hem anat adaptant al seu creixement, allargant les hores entre menjars, etc., però les rutines les tenim establertes des del primer dia. Això ens ha facilitat tant l’adaptació com la convivència.

I què és encara un problema?

Doncs mira, ara mateix la nena té una mica de conjuntivitis i posar-li les gotes a l’ull és una odissea. No li agrada gens. No para de moure’s i abans no aconseguim que una caigui dins l’ull, buidem mig pot.

Què et preocupava abans de ser mare?

De dubtes i temors en tenia. A més, se senten tants relats terrorífics de la maternitat: no dormir, perdre tota l’autonomia i la vida com l’has conegut fins a aquell moment, quedar en un segon pla, penediments... Però ser mare als 37 anys té coses bones: tens les idees més clares, la vida molt feta, etapes que tens tancades i camins recorreguts que ja no desfaràs... Però tot això t’ho dic amb una nena que, des dels tres mesos, dorm la nit d’una tirada.

¿Ha canviat la teva sensibilitat en alguns temes?

Empatitzo molt més amb les persones que perden un fill. El canvi ha sigut brutal. Abans podia entendre’ls i intentava posar-me al seu lloc. Ara puc sentir el seu dol.

Per què parlem tant dels fills?

Això ve de la necessitat de reafirmar-nos, de dir-nos a nosaltres mateixos que ho estem fent bé com a pares. Personalment intento no fer-ho gaire, només amb amigues de molta confiança i que passen pel mateix moment que jo.

Què et fa riure quan ho recordes?

Els primers dies estava en un núvol. No parava de confondre’m de nom. La gata es diu Vilma i li canviava el nom amb l’Olívia. Això va passar ràpid, però confesso que quan toca metge encara se m’escapa que hem d’anar al veterinari. Què vols? Fins fa un any la gata era l’únic ésser dependent de casa!