Mari Ros Rosado: “El seu germà serà el seu millor amic”

El viatge que explica el llibre va sorgir d’un altre viatge que vam fer a Tailàndia. El Juanma ja havia visitat el Sud-est Asiàtic i sabia que allà la gent era molt càlida. Vam pensar que seria un bon lloc per anar-hi amb el Sergio. Durant vint dies vam viatjar per tot el país, improvisant, i vam descobrir que el Sergio era força valent i resistent. Quan vam tornar a casa, a Conca, el Juanma se sentia eufòric i va començar a projectar un viatge per fer només ells dos.

I va decidir anar al Marroc amb un tàndem.

L’objectiu era anar a visitar una amiga. A més, el Juanma estudiava producció audiovisual a Madrid i feia temps que volia parlar del Sergio, així que el viatge era una oportunitat única per mostrar la persona tan especial que és el seu germà.

Què et va semblar la idea?

Em va entusiasmar. El seu pare i jo els vam donar tot el suport. Vam considerar que el Sergio estava preparat per viure aquesta aventura amb el seu germà i l’havien de viure ells sols. Seria el primer cop que el Sergio feia un viatge sense el seu pare o la seva mare i era una prova de foc. I també un regal que li feia el Juanma. El documental estava en un segon terme.

Què us preocupava del viatge?

La part econòmica, perquè a més del Juanma i el Sergio, també viatjava l’equip de gravació. Però l’aspecte financer es va anant resolent i al final el viatge no va costar diners gràcies a aportacions d’hotelers i restauradors, i a una iniciativa de crowdfunding. El director del documental, Juan Rayos, també hi va treballar de manera altruista.

Què va resultar més dur?

Al començament al Sergio li va costar acostumar-s’hi. No acabava d’entendre la combinació de bici i documental. Però em va emocionar veure com es va saber adaptar a la duresa del viatge. Van trobar un clima dur, amb fred i pluja. Les etapes en què havien de pujar muntanyes també van ser duríssimes, però el Sergio ho va viure tot sense queixar-se, sempre amb un somriure.

I a tu, què et va fer patir quan eren petits?

La preocupació de saber qui cuidaria el Sergio quan els seus pares ja no hi fóssim, qui li donaria tot allò que ell no sap demanar. I no em refereixo a necessitats bàsiques, sinó a tocar el piano, a cantar, a fer esport o a viatjar. Ara sé que el seu germà serà el seu millor amic.

Com recordes aquells primers anys?

Va ser difícil. Fa trenta anys poca gent tenia experiència amb un nen autista i cec. No hi havia especialistes ni lloc per a ell a l’escola. Però sempre apareix una llum al final del túnel.

I què va ser?

Un mestre anomenat Pepe Torralba, que li va ensenyar a tocar el piano. La música va permetre que es connectés a la vida.

Sembles feliç.

Tots els pares donen el màxim d’ells mateixos, però uns tenen més sort que altres i el resultat sempre és diferent. Jo he tingut molta sort, he treballat força i al final hem pogut obtenir uns fruits. El Sergio continua sent cec i autista i ja veurem com va tot més endavant, però ara vivim un moment dolç, ple de serenitat.