Liliana Fortuny

“No és meu, és ell”

Il·lustradora i mare del Jonàs, de 9 anys. Ha treballat a l’Estudi Mariscal, amb Marcel·lí Antúnez i fent videoclips per a l’Elèctrica Dharma. És autora, amb Jaume Copons, de ‘Bon Nadal, estimats monstres!’ (Ed. Combel)

Liliana Fortuny és il·lustradora / FRANCESC MELCION Zoom

Només tinc un fill i, per tant, al principi vaig haver d’escoltar molts consells. Però després he observat un fet curiós: que els pares i les mares que tenen un segon fill ja no escolten a ningú. I és perquè saben perfectament que els consells poden arribar a ser del tot inútils. Ara, el consell que trobo més útil és el de donar sempre suport i comprensió al teu fill.

¿I t’han ofert algun consell especialment errat?

Potser un de ma mare... [riu] Em va dir que donés molta pastanaga al meu fill per reforçar-li la vista. I n’hi vaig donar tanta que se’m va posar de color carbassa i la pediatra em va renyar. Encara ric.

Què més has après?

Doncs la relativitat del temps. I les engaltades de les etapes. Tot plegat t’obliga a anar fent una feina d’encaix contínua. Quan em sembla que ja tinc per la mà el meu fill, resulta que ell va i passa a la següent etapa. I ja he fet tard! Vaig aprendre de seguida que el meu fill no és meu, és ell. És seu. I és així com s’han de tractar tots els nens.

¿Fas alguna cosa de manera diferent a altres mares?

Diferent? Jo ho faig tot pitjor! Em meravellen totes les mares. Tenen aquesta increïble capacitat de tirar-ho tot endavant.

Dibuixa gaire, el teu fill?

Quan li agafa per dibuixar, dibuixa godzilles, kaijus, taurons... I després els pinta a l’ordinador, amb la taula gràfica. I també aprèn trucs de dibuix per internet.

Per què, quan creixen, van perdent el dibuix?

No a tots els nens els agrada dibuixar. Quan anem amb Jaume Copons per les escoles fent activitats, veiem que molts nens i nenes tenen un nivell d’autocrítica massa exigent. Ells mateixos diuen que no saben dibuixar. Per això deixen de dibuixar o de fer altres coses: s’acaben creient que no en saben o que no ho fan prou bé.

¿Algun truc per fer que continuïn dibuixant?

Que tinguin material a l’abast, i llibres, i dibuixos animats. Cal que sàpiguen que cap dibuix està mal fet. Potser la manera és dibuixar amb ells, riure dels dibuixos propis. Cal esvair la por de no fer-ho prou bé.

Què penses de l’escola?

Crec en l’ensenyament públic. Així, pel broc gros, diria que les escoles podrien ser espais més oberts. Els nens podrien estar-se menys hores asseguts a taula i fer activitats més transversals. Els nens necessiten moviment i moviment.

Quin error cometem quan parlem a un nen?

El mateix que cometem quan parlem amb altres adults: el nivell des del qual ens hi dirigim. Tot és més senzill quan hi parles de tu a tu.

Què t’ha ensenyat el teu fill?

A tirar endavant amb humor. Directament. Tornar a mirar les coses com si fossin noves.

Quins moments difícils heu superat junts?

Bastants, sincerament. Alguns de dolorosos. I un cop superats no em deixa de sorprendre l’enorme capacitat que tenen els nens d’ajudar-te de manera totalment incondicional.

Quina pregunta t’agradaria que et fes el Jonàs?

“Mama, què vols ser quan siguis gran?” Lliure, fill, lliure.