Família 05/01/2019

Fúlvia Nicolàs: “Família no és només vincle de sang”

Periodista, guionista i mare de la Clàudia i el Jan, de 24 i 16 anys. Treballa a TV3 i recentment ha publicat la novel·la ‘Tres hiverns a Londres’ (Rosa dels Vents), la història d’una infermera catalana en el Londres dels anys 50

i
Francesc Orteu
3 min
“Família no és només vincle de sang”

Quan era petita, sabia que la mare havia viscut en una ciutat llunyana on havia fet d’infermera. Al casar-se va deixar de treballar, però a casa ella posava les injeccions i quan parlava amb un metge ho feia amb molta seguretat. Si hi havia algú malalt, ella li sabia canviar els llençols del llit sense fer-lo aixecar.

Els fills han conegut millor l’àvia gràcies a la novel·la.

La part basada en fets reals, que no és tota la novel·la, ells ja la coneixien perquè la mare viu amb nosaltres. Però hi ha coses que ella no els havia explicat, com ara que de jove li agradava esquiar o que havia estat campiona de natació. Ara saber tot això la fa més especial i admirable als seus ulls.

Què és una família?

Siguin grans o petites, com és la meva, crec que una família no són només vincles de sang. No tinc gaire fe en la sang, en tinc més en les sobretaules llargues. De les famílies grans sí que envejo una mica les anades a la platja, les vacances compartides, els sopars massius de festa major.

El petit viu a casa i la gran ja no.

Ha acabat medicina i fa la residència en un hospital de Bilbao. N’estic infinitament orgullosa i la trobo a faltar, però parlem cada dia. Té un sentit de l’humor assassí. Quan era una adolescent malcarada sempre li deia: “Un monstre s’ha menjat la meva nena. Torna’m la nena, monstre!”

Viviu, doncs, la teva mare, el teu fill i tu.

Ell també té molt sentit de l’humor i una curiositat immensa. Ara és quan m’ho passo millor amb ell. Els nens m’agraden més com més grans són. Ell és un gran company de viatge. Em diverteixo molt sent la seva mare i em sembla que me n’he sortit millor del que em pensava.

Quin moment difícil heu passat plegats?

Fa set anys em vaig divorciar i vaig patir molt, i el seu pare també. Va ser duríssim per als fills. Malgrat tot, hem aconseguit entendre’ns prou bé com per seguir vivint a només un carrer de distància, amb custòdia compartida, dinant o sopant tots quatre sovint.

Han quedat ferides, suposo.

No puc saber encara com han sigut de fondes aquestes ferides, però la vida ha continuat, i en aquesta nova normalitat crec que han tornat a ser raonablement feliços. No era un patiment que pogués estalviar-me, ni que hagués d’estalviar-me. Potser aquesta preocupació tan bèstia... El seu pare i jo ho vam fer tan bé com vam poder. Ara que em preguntes sobre ferides...

Digues...

Tinc la sensació que els meus fills ja han viscut més morts de les que els tocarien: la besàvia, tres dels avis i la meva germana, que era molt jove. El Jan no la va arribar a conèixer però s’hi assembla molt. Té els mateixos ulls i cabells. A més, vol ser físic, com ho era ella. Ell no ho sabia i quan m’ho va dir vam flipar tots dos.

Explica’m un moment únic.

Amb el Jan vam anar a les illes Svalbard, a Noruega, el lloc habitat més al nord del món. El meu pare hi havia anat de jove i vam portar un plec de fotografies que havia fet per donar-les al museu local. Va ser emocionant ser allà, veure el sol de mitjanit i trepitjar el paisatge que tantes vegades m’havia descrit.

stats