Esmeralda Berbel

“No pots evitar el dolor”

Escriptora i mare de la Greta, de 24 anys. Fa classes d’escriptura creativa i presenta ‘Alismas’ (Godall Ed.), un recull de relats de prosa poètica en què la realitat es fon amb la llegenda i el mite. És autora d’‘Irse’, sobre la seva separació

Esmeralda Berbel és escriptora / WAYRA FICAPAL Zoom

Vaig desitjar tant tenir la meva filla que l’única cosa que em vaig proposar va ser que fos una nena que se sentís molt estimada. Vaig poder-me dedicar molt a cuidar-la, i no només els primers anys de la seva vida. Hi ha moltes coses d’ella que desconec, però les que puc veure, les que ella em mostra, m’agraden molt. La vaig cuidar i ara ella sap cuidar-se.

Què et sorprèn quan l’observes ara, ja gran?

El seu talent per resoldre les dificultats. La seva autonomia. No em demana coses, no em fa retrets. Queda clar que podem tenir conflictes, però no em qüestiona, no em jutja. Com tampoc no se n’està de fer-m’ho saber quan hi ha alguna cosa meva que no li agrada.

Potser algun cop t’has preguntat “Això d’on ho ha tret?”

A vegades penso d’on deu haver tret aquesta mena de lleugeresa que té, una mena de capacitat per desdramatitzar les coses.

La teva filla és una actriu que ha rebut premis. ¿Creus que li has ensenyat alguna cosa que l’hagi ajudat especialment?

Vaig fer-li justament aquesta pregunta per WhatsApp i em va respondre que el seu pare i jo li havíem ensenyat a estimar-se i a tenir força. Em va dir que, des de petita, la imatge que tenia de mi era la d’una dona poderosa. També va dir-me que li havia donat sentit comú, que fa servir per fer els seus personatges, i que li he ensenyat a imaginar, a ser creativa i a estar segura que pot arribar on es proposi.

¿Com recordes la seva adolescència?

No va ser especialment difícil, però sí que recordo moltes discussions. Vaig haver de posar límits en situacions en les quals no sabia gaire bé com fer-ho: festes, sortides, nois... A mi em feia por que li passés alguna cosa que fes que es perdés. Però ella volia aquesta llibertat. Ella va fer el que havia de fer, enfrontar-se a mi, i jo vaig fer el que tocava, dir que no una vegada i una altra. Ella estava mostrant el seu caràcter.

A la teva novel·la 'Irse' narres una separació. Com vas protegir la teva filla?

He après que hi ha situacions doloroses a la vida que no es poden evitar. No he sabut fer les coses d’una altra manera, i encara que les hagués fet d’una altra manera potser hauria acabat passant el mateix, perquè sempre hi ha coses que no depenen de tu. En canvi, sí que trobo molt important que els fills tinguin molt clar que tot plegat es tracta d’un assumpte entre adults. Els fills han de quedar al marge. Sempre cal fer el que sigui millor per a ells.

Descriu-me els teus sentiments quan va decidir marxar de casa.

Ella m’avisava que volia anar-se’n a viure a Madrid, que volia viure amb amigues. Quan va marxar de casa tenia 21 anys. Vaig plorar tot el dia. Jo vaig marxar de casa als 19 anys, amb molts problemes. Ella, en canvi, va marxar contenta. Jo tenia sentiments oposats: el pas del temps, la pèrdua, viure sense ella... Però és llei de vida.

Tot i així, dol.

Sempre penso: imagina que encara fos a casa, que no tingués feina, que no sabés què fer amb la seva vida, que discutíssim... Quan ho penso veig que ara em toca cuidar-me a mi. He fet el que havia de fer i ella està bé.