Mar González

“¿I si un dia no hi hagués pilotes?”

Editora i mare de l’Arlet i el Pol, de 7 i un any i mig. Coautora amb Àngel Burgas de ‘Veïns’ (Babulinka Books), il·lustrat per Anna Aparicio Català i Ignasi Blanch, un llibre preciós que fareu bé d’aconsellar a la canalla que posi a la carta als Reis

Mar González és editora / FRANCESC MELCION Zoom

El petit i la gran han tingut a l’abast exactament les mateixes joguines: pilotes, cotxes, motos, nines, peluixos, joc simbòlic, etc. Però l’Arlet prefereix pintar i ballar. En canvi, el Pol juga a donar menjar a les nines i als peluixos. Ara bé, quan veu una moto o una pilota, perd el món de vista.

El llibre 'Veïns' explica de manera molt maca el xoc entre el món d’un nen i el d’una nena.

Vull pensar que nens i nenes no venen al món amb clixés sobre el gènere. Però l’entorn sí que en té i això acaba condicionant. Un dia la meva filla em va venir a explicar que a un company li agradava pintar amb el color rosa i que altres nens se’n reien, perquè era un color de nena. Ella em va dir: quina tonteria, mama, els colors són de tots.

Quines altres reflexions fa sobre el gènere?

La diferència més clara que veu és que nens i nenes solen tenir interessos diferents. No crec que tingui una percepció definida sobre les diferències de gènere. Algun cop m’ha dit la típica frase: “Al pati jugo més amb les nenes perquè els nens només volen jugar a futbol”.

El futbol uneix i divideix.

Gran tema. Què passaria si, uns dies a la setmana, al pati no hi hagués pilotes? Potser nens i nenes descobririen altres maneres d’interactuar i interessos comuns.

Parlar de diferències entre nens i nenes pot ser malentès.

Som massa políticament correctes. Les diferències ens fan complementaris. Cada sexe té fortaleses i febleses. Acceptar-ho és el camí per a una veritable complementarietat i igualtat. Negar la realitat mai és constructiu.

Com intentes educar?

Fins ara m’he esforçat per transmetre a la meva filla una premissa important: sigues sempre tu mateixa. Li dic que ha de creure en ella mateixa, esforçar-se i procurar ser feliç amb allò que té. Tant se val el que diguin.

Quina frase sols repetir?

Quan es tracta de pensar sobre un conflicte, li dic: “¿T’agradaria que això t’ho fessin a tu?”

Tens germans?

Un germà gran. Ens portem tres anys i mig. Ens estomacàvem però també teníem una complicitat total. Dormíem paret per paret i recordo picar fent un codi musical i esperar la seva resposta. I quan tenia por, deixava que em fiqués al seu llit. Una complicitat que encara segueix. És una persona cabdal a la meva vida.

¿I com et serveixen aquests records?

Tinc present les meves pors infantils per entendre les pors dels meus fills. I repasso els records per intentar generar bons records. Per a mi la infantesa és la columna vertebral, una motxilla carregada de valors i emocions que em sustenten com a persona. És el meu record més íntim que guardo.

Què t’ha fet riure, fa poc, de l’Arlet i el Pol?

Es porten cinc anys i tot just ara comencen a jugar plegats. Em fa riure quan veig que comencen a confabular, quan va apareixent aquella complicitat màgica entre germans. L’altre dia es banyaven junts a la banyera i la gran em va cridar. Quan vaig entrar em van deixar xopa. Hauries d’haver vist com es petaven de riure.