Cristina Campos

“Seure a fer deures és un suplici”

Escriptora, guionista i mare de l’Alejandra i el Mateo, de 18 i 8 anys, i el Tomàs, que acaba de néixer. Publica ‘Pa de llimona amb llavors de rosella’ (Capital Books) una història íntima d’amistat femenina traduïda ja a set idiomes

Cristina Campos és escriptora i guionista / RUTH MARIGOT Zoom

Vivim al barri de Gràcia de Barcelona. Aquí hi ha de tot per a tothom. L’adolescent amb la seva colla d’amics del Súnion i la guitarra a la plaça del Sol. El mitjà amb el seu skate a la plaça de la Revolució. I amb el peque farem ioga per a nadons.

¿Resulta fàcil tenir fills d’edats tan diferents?

Per a mi tot són avantatges. La gran m’ha ajudat molt. I ara el de vuit anys està emocionat amb el nadó. Algunes amigues em diuen: “Però si ja estaves acabant...” Però a mi m’encanta ser mare. Res em desperta més tendresa que tenir un fill dormint sobre el pit.

Com ha anat aquest embaràs?

No té res a veure un embaràs als 20 que als 40. Ara em sento més cansada. Fa gairebé un mes que m’estic a casa per una petita complicació... Culpa meva.

Espero que no sigui greu.

Vaig forçar la màquina promocionant la novel·la per Espanya -una amiga em deia Willy Fog- i el meu cos va dir prou.

¿Penses fer alguna cosa de manera diferent?

Va, seré honesta. No li donaré el pit. Sé que per a moltes dones és un plaer i un acte d’amor i generositat. A mi em fa mal i és un sacrifici molt gran no poder-te separar mai de la criatura. Ja ho vaig fer amb el Mateo, però soc una dona amb moltes contradiccions.

¿Canviarà gaire la teva feina, amb un tercer fill?

Quan la meva filla gran només tenia mesos, vaig començar a treballar en una productora de cinema. Llavors jo estava molt preocupada per la meva projecció laboral. Però ara, gairebé vint anys després, penso: què és un any en la vida d’una dona? Deixaré de treballar un any per estar amb el petit. Potser em surt dormilega i em permet escriure una segona novel·la. Però a nivell laboral sempre vull una mica més. Ara projecto formar part d’un grup de guionistes de televisió. Potser algun cap de guionistes llegeix l’entrevista i em truca.

La teva primera novel·la parla de dues germanes.

Pa de llimona... és la història de la germana que no he tingut i que tant he necessitat. Tinc un grup d’amigues que són com germanes. Necessito tenir-les a prop. El meu germà sempre se m’enfada perquè no l’esmento mai. Jo l’adoro, però no és el mateix que tenir una germana.

Què has pogut fer millor que la generació de la teva mare?

La meva mare era una dona de negocis que no es va ocupar personalment de la nostra educació. No recordo ni un sol dia que s’assegués amb mi a fer deures. En canvi, jo estic més a sobre dels meus fills. Ara, si vols que et digui la veritat, no estic gaire segura de si això que faig és el millor. Seure amb el mitjà a fer deures és un suplici.

Explica’m alguna anècdota de l’embaràs.

Quan li vam dir al meu fill de 8 anys que tindria un germà, em va mirar molt seriós, se’n va anar al seu dormitori, es va estirar al llit i, discretament, va plorar. El seu pare el va anar a consolar i van acabar abraçats plorant tots dos.

Normal.

L’Alejandra, veient la seva reacció em va dir: “Són raros”. No vaig saber què respondre. Ens va agafar un atac de riure a les dues.