Anna M. Puig Ribera

“Moure’s fa estar de bon humor”

Especialista en activitat física i salut i mare del Jordi i l’Elisenda, de 9 i 6 anys. Doctora en exercici i ciències de la salut, professora a la Universitat de Vic, publica ‘Mou-te! La revolució de seure menys des de petits’ (Eumo ed.)

Anna M. Puig Ribera és especialista en activitat física / RUTH MARIGOT Zoom

Em meravella la naturalitat i el sentit comú amb què veuen les coses els meus fills. Parlant amb ells m’adono que la majoria de coses són complicades perquè els adults les compliquem.

Què et costa més?

Aïllar-me de les presses del dia a dia, trobar una estona per aturar-me a conversar amb els meus fills amb tranquil·litat. Ho aconsegueixo reservant un moment cada dia per fer això. Parlem just abans que ells vagin a dormir.

¿Una pregunta difícil que t’hagin fet?

A casa veiem molt les notícies. Els nens sembla que no les escoltin, però un dia la meva filla em va preguntar: “¿Amb qui et casaries? ¿Amb Trump, amb Putin o amb Maduro?”

Bona. I què vas respondre?

Vaig respondre amb una altra pregunta: “¿Saps qui són aquests que dius?”

Per què són tan moguts els nens petits?

Els nens i nenes és mouen de manera natural perquè hem estat dissenyats genèticament per moure’ns! Dels 0 als 4 anys els nens i nenes aprenen a caminar, a córrer, a saltar. Moure’s és fonamental per al seu desenvolupament motor i cognitiu! És la seva manera d’explorar el món. A partir dels 5 anys, moure’s contribueix a evitar el sobrepès i també millora el rendiment acadèmic, per exemple.

Però van deixant de ser moguts.

Quan portem a tot arreu en cotxet un nen que pot caminar li estem creant un hàbit sedentari. Igual que quan els posem una tele a l’habitació. Si s’habituen a un estil de vida actiu des de petits és probable que el mantinguin en l’adolescència i en l’edat adulta.

El sedentarisme es contagiós?

L’estiu passat érem en una platja meravellosa d’Eivissa, buscant peixos a les roques, jugant amb l’aigua. No gaire lluny hi havia una altra família amb dos fills adolescents. Pares i fills es van passar mig matí estirats a la gandula amb els mòbils.

Malgrat saber-ho, ens costa moure’ns.

Sí, però no moure’ns o fer-ho de forma insuficient és un factor de risc per a la nostra salut. Quan anem al parc m’agrada molt observar-los mentre juguen. Realment puc veure a les seves cares, en les rialles i el bon humor, que fonamental que és el moviment. T’asseguro que les cares no són les mateixes després d’estar-se una hora mirant la tauleta.

Dona’m algun consell.

No es tracta de fer grans coses, sinó d’introduir petits canvis en la logística familiar diària.

Per exemple?

Entre setmana camino en el trajecte d’anar de casa a l’escola. Trenta minuts. Estalviaria temps anant amb metro, però em puc permetre dedicar una mica més de temps més a caminar. I amb els fills no fem servir mai les escales mecàniques. L’altre dia ens va passar una cosa.

Explica.

Anàvem en metro amb un amic del Jordi i la seva mare. A l’andana, el meu fill i jo caminàvem uns passos davant i al començar a pujar les escales vam creure que els havíem perdut. No eren gaire lluny; eren al costat, a les escales mecàniques. Cadascú fa el que té l’hàbit de fer.