Anna Monreal

“Al fill gran el fas gran abans d’hora”

Escriptora i mare de la Tanit i el Guim, de 8 i 5 anys. Publica ‘Tristany’ (Empúries), premi de novel·la curta Just M. Casero, sobre el fracàs d’algú per fer realitat el que els pares li havien planificat. Twitter: @AnnaMonrealPrat

Anna Monreal és escriptora / FRANCESC MELCION Zoom

Quan el petit tenia dos anys, un vespre jo feia el sopar i ell corria per casa dient “No flota”. Jo anava tallant les verdures i ell repetia ben content: “No flota”. Al cap de tres quarts d’hora vaig trobar a faltar el telèfon i, mentre el buscava, vaig veure que la porta del lavabo estava tancada per dintre. Dins se sentia rajar l’aixeta de la banyera. Vaig aconseguir desbloquejar la porta i la banyera vessava. El que no flotava era el meu mòbil, que jeia al fons de la banyera. Primer vaig pensar en matar el nen. Després en regalar-lo a algú. Però l’adrenalina em va anar baixant.

Un bona peça, el teu fill.

Estem parlant d’una criatura que ja m’havia arrencat les tecles de dos ordinadors i havia destrossat la pantalla d’un televisor nou de trinca amb la rasqueta de la vitro.

¿Ets una mare diferent amb el petit que amb la gran?

Amb la gran sempre volia que caminés, que parlés, que ho recollís tot, que es vestís sola, que mengés de tot... Amb el petit m’he adonat que això és forçar la màquina. Potser soc més respectuosa amb les capacitats del petit, més confiada que anirà fent les coses quan toca. Al gran el fas gran abans d’hora.

Explica-m’ho, això.

M’alegro molt de ser la petita de dos germans. Sobre el petit els pares hi dipositen menys expectatives. El meu marit és el sisè de nou germans, ja et pots imaginar què van projectar per a ell: res! Això, en el seu cas, ha donat lloc a un adult molt fet a ell mateix.

Desmenteix un tòpic.

Sovint sento que el que importa és la qualitat del temps que els dediques, més que no pas la quantitat. Jo sempre em pregunto: què és qualitat?

Què és un temps de qualitat?

No ho sé. ¿Mirar el teu fill als ulls durant 25 minuts mentre parleu de la Crítica de la raó pura de Kant? En la quantitat hi va implícita la qualitat. Quan era petita passava moltes hores sola a casa, i recordo perfectament la sensació de plenitud que tenia quan sentia la porta de casa i arribava la meva mare. El pis passava d’estar completament buit a estar ple fins a l’últim racó.

És bonic això que dius.

Anar a la ferreteria a fer unes claus, anar a Correus a enviar un paquet, comprar lluç... Això ho pots fer amb el teu fill sense mirar-te’l, i ell està bé perquè està amb tu. I, de passada, t’observa i extreu informació valuosíssima sobre tu.

Què més recordes?

Fa trenta anys vaig viure una realitat familiar poc habitual perquè era filla de pares divorciats. A la meva classe només érem un parell de nens en aquestes circumstàncies, i em va costar acostumar-m’hi. No sé si ara em costaria menys. Llavors va ser un plat complicadíssim d’empassar. El terra se t’obre sota els peus i el sostre desapareix. La sensació de desemparament és molt gran.

Quines són les teves batalles ara?

Em sap greu pecar de prosaica, però et dic la veritat: que no cridin, que no diguin “Hòstia”, que em deixin dormir els caps de setmana, que diguin “Gràcies”. El petit, que no doni puntades de peu i que camini. La gran, que apagui la tele i faci el favor de recordar la taula del set.