Així fa de mare
Família 17/10/2022

Montserrat Morera Escarré: "Em preocupava que els meus fills tinguessin unes vides vanes i caiguessin en addiccions"

Escriptora, docent jubilada i mare del Roger i el Guillem, tots dos a la trentena. Publica 'Ravals' (ed. Bromera, col·lecció L’Eclèctica), una novel·la que evoca l’antic districte cinquè de Barcelona i la seva riquesa humana actual

3 min
Montserrat Morera Escarrè

BarcelonaRecordo que quan havia de passar la cavalcada de Reis pel carrer Hospital, agafàvem les cadires de casa per posar-les a la vorera i ens estàvem tota la tarda esperant la comitiva. La zona on vivia era molt transitada, just davant del Teatre Romea. Anàvem a jugar als jardinets de l’Hospital i als terrats. Jugàvem a fet i amagar, a la xarranca, a saltar la corda, a gomes. I els nois, a bales i a pilota. Fèiem expedicions al terrat, cosa que comportava més perill, perquè passàvem pels celoberts.

Quin perill preocupava més als pares quan et veien sortir al carrer?

— El principal era el trànsit. S’havia de vigilar en baixar de la vorera, on calia caminar sempre per la dreta. Quan als set anys vaig anar sola a l’escola, em van dir que no acceptés res de persones desconegudes. Pensa que sempre ens trobàvem amb gent coneguda i això donava seguretat.

Calia anar gaire alerta pel Raval dels anys 50?

— He viscut trenta anys al barri i mai he tingut sensació de perill. Quan tenia uns deu anys va córrer el rumor que hi havia noies que entraven soles a emprovar-se roba en una botiga de roba interior i que no en sortien. Queien en mans d’una cosa que no enteníem, la trata de blancas. Recordo que les noies sempre entràvem plegades a determinades botigues. D’altra banda, teníem unes fronteres invisibles ben dibuixades. La zona de Robadors i més avall del Carrer Sant Pau eren tabú. No hi vam anar fins a fer-nos grans i, com molts joves de la ciutat, com un procés iniciàtic.

Els fills, però, no van jugar als carrers del Raval.

— Jo vivia de lloguer, en un entresol gran i fosc que havia estat l’habitatge de la meva família. En aparellar-me, hi vam viure amb el meu home. Ell també és fill únic i la mare i l’àvia vivien a la Dreta de l’Eixample. Va quedar buit un pis de la mateixa finca i vam aprofitar l’oportunitat. L’any 1992 ens vam traslladar amb les àvies i els dos fills a Vilassar de Dalt, que el meu marit coneixia de treballar-hi a l’Institut.

I un cop grans, els fills han recuperat el vincle amb el barri.

— No sé si l’han recuperat o se l’han fet ell. El Roger [el guionista Roger Danès] va estudiar comunicació audiovisual a la Universitat Ramon Llull i, per tant, es va fer seu el barri. Quan va fer divuit anys li vaig escriure una carta explicant-li coses del meu Raval. Recordo que li deia que si pogués veure les passes que jo hi havia fet pintades a terra de color vermell, s’adonaria que sovint les seves petjades coincidirien amb les que vaig fer jo.

Potser us han interessat les mateixes històries.

— Just en acabar la carrera, la vampira del Raval va ser un dels seus primers projectes. Jo no en sabia res i a ell li semblava impossible. Quan era petita, si ens volien fer por, ens parlaven de l’home del sac, no de la vampira.

Vist amb la serenitat del temps, què et va fer patir, com a mare?

— Em preocupava que tinguessin unes vides vanes i caiguessin en addiccions. Quan eren petits sabia que no els havia d’entretenir sempre, que calia que es fessin el seu propi món. A l’adolescència i primera joventut em va costar saber-me separar d’ells i no sé si pensen que encara no ho he aconseguit del tot.

I ara torna al barri una tercera generació.

— Un diumenge, ravalejant amb la família, les meves netes van quedar sorpreses al veure que, estant asseguts en una terrassa, un desconegut se’n va acostar i va començar a parlar-nos de les seves dèries. Hi vam xerrar una estona i va marxar. Llavors vam explicar a la canalla que aquí la gent se t’acosta més.

Què ho deu fer?

— Al Raval conviu gent de diferents procedències. Els avis paterns eren pagesos de les terres de secà de Lleida i els materns de Valls. Hi havia gent de l’Aragó, de Múrcia, gitanos. Vencedors i vençuts. Ens explicaven poca cosa de la guerra, no volien que es repetís, i la gent s’ajudava. Les relacions de bon veïnatge eren fonamentals. Al meu entendre hi ha molt arrelat un "fes i deixa fer". I un gran desig de gaudir de la vida.

Llegeix-me una frase de Ravals.

— "Aparta la vista del claustre gòtic que no sabia que enyorava i contempla l’estesa de rectangles que coronen els edificis del barri. Pedaços d’un gran cobrellit".

stats