RAQUEL FONT

Reflexionar per educar

La manera com pares i mares es relacionen amb els fills és el més important. Cal recordar sempre que no es poden aplicar les mateixes estratègies de criança a tots els nens

Educar des de la calma. Una utopia? / GETTY Zoom

Qui més qui menys de tant en tant sent que hi ha coses que se li escapen en la relació amb els seus fills. Fins i tot de vegades hi ha situacions que no sabem per quin cap agafar-les i ens sentim entre desconcertats i perduts. La voràgine del dia a dia, a més, fa que sovint ens falti temps i energia per dedicar-nos tant com voldríem a la seva educació.

¿Això és normal? ¿Ara què he de fer? ¿És adequat que li permeti fer això o l’hi hauria de prohibir? Ens sembla que hem de tenir una reacció immediata, que hi ha coses que no podem deixar passar i que hem de tenir una resposta per a tot i en aquell precís moment. Busquem respostes, sovint en la gran quantitat de literatura que hi ha sobre la criança i l’educació, però no hi ha un document FAQS de preguntes freqüents ni un manual per resoldre tots els dubtes. Ni tampoc existeixen fórmules màgiques, per molt que les busquem, diu Dani Hernández. Ell és educador social i fa anys que treballa en el projecte Educadors Familiars, que es dedica a acompanyar les famílies en l’educació dels fills dins de casa mateix. Veu molts pares que troben que no se’n surten amb els seus fills, que se senten incompetents. I una de les primeres coses que intenta fer-los veure és que “no hi ha respostes per a tot”, ni tan sols per a un professional com ell, reconeix.

UN MODEL QUE S’ADAPTA

¿Us heu plantejat què passaria si un dia li diguéssiu al vostre fill que en aquell moment no sabeu què dir-li, que no teniu una resposta clara a aquella situació, que necessiteu temps per reflexionar-hi? En Dani explica que una de les coses que agraeixen més els pares amb els quals treballa és que els ajudi a veure que “cal parar i veure amb perspectiva com és el seu fill, quines necessitats té en cada moment i què li poden oferir com a pares”.

Això és precisament el que proposa el llibre 'Educar con calma', de Regina Pally (Editorial Plataforma), un model d’educació reflexiva que considera que la manera com els pares ens relacionem amb els nostres fills és més important que qualsevol altra cosa. La base de l’educació reflexiva és ser flexible i comprensiu i acceptar la manera de ser dels nostres fills i la nostra manera de ser com a pares. No es tracta d’una fórmula màgica per a tothom, sinó que és un model “aplicable per a qualsevol tipus de pare, qualsevol tipus de fill i qualsevol tipus de circumstància familiar que estiguem vivint”. Pally fa èmfasi en el fet que els pares hem d’entendre que el nostre fill està fent el que fa per alguna raó, per alguna cosa que li passa internament, encara que a vegades ens sembli que només ho fa per fer-nos la punyeta. I la nostra resposta també ve condicionada pel que ens passa a nosaltres internament, és a dir, per la manera com percebem allò que està passant.

“La millor resposta a determinades situacions o conflictes està en el coneixement del nostre fill i en l’autoconeixement dels pares”, assegura Dani Hernández, i en ser coherents. De vegades demanem -o exigim- als nostres fills coses que nosaltres no fem. Segons ell, l’educació per imitació és el que dona més bons resultats: “Els pares i les mares hem de ser conseqüents amb el que fem, perquè els nanos són molt observadors i aprenen del que nosaltres fem. Els adults som com un mirall per als fills”. Per tant, és millor demanar als nostres fills coses que nosaltres ja fem correctament. Hernández posa l’exemple següent: si li dius al teu fill que ha de fer esport i menjar sa per una qüestió de salut però tu ets fumador, racionalment l’hi podràs justificar però emocionalment serà molt més difícil.

RESPOSTES A MIDA

En Dani veu que molts pares tenen dificultats per ser objectius i projecten en els seus fills coses que no tenen res a veure amb ells sinó que estan més relacionades amb els pares, com ara les inseguretats, les pors, les il·lusions... En definitiva, “projectem la nostra foto de família”, és a dir, ens fem una idea del que voldríem i, de vegades, forcem la situació per aconseguir aquella foto sense tenir del tot en compte el que els nostres fills necessiten.

“Sempre diem als pares que cada fill necessita unes atencions concretes i diferenciades, perquè cada infant és un món en si mateix”, explica l’educador social. I afegeix una cosa més: “El més bonic de la feina d’Educadors Familiars és fer veure a les famílies que el conflicte ajuda a créixer personalment les persones i que si tots els membres de la família es responsabilitzen dels conflictes familiars, les solucions que sorgeixen per solucionar-los són més sòlides i més duradores”.