Com s’educa en la veritat en temps de la postveritat?

El dia que l’Artur va agafar la bicicleta grossa del seu germà i en va punxar les rodes, la veritat i ell van deixar de ser amics. A cadascun dels amics que li va preguntar per què la bicicleta estava punxada, l’Artur li va respondre deformant, modelant, tapant, disfressant, amagant i ignorant la veritat. Ara bé, hi va haver un moment que la mare li va preguntar què havia passat, i llavors la veritat li va sortir en forma de paraules.

D’aquesta manera resumeix l’autor Tim Hopgood el llibre 'La veritat segons l’Artur', que porta per subtítol 'Un llibre divertit sobre les mentides', i que ha publicat l’editorial Combel. No expliquem el final del conte per no actuar com uns espòilers aixafaguitarres, però sí que ens hem acostat a l’argument principal, en el qual la veritat és ben bé un personatge més.

A la vida sense ficció la veritat és un valor que s’educa des que les criatures són petites i que, com tots els valors, s’aprèn per exemple. Si de paraula, a casa, es diu i es repeteix que no s’han de dir mai mentides, però després els pares menteixen (davant dels fills!) sobre l’edat que tenen els fills per abaratir el cost d’una entrada, per exemple, la coherència entre el que es diu i el que es fa se’n va.

Ara bé, hi ha mentides que socialment s’accepten, i que les criatures aprenen des de petits. Són mentides que es diuen per no fer mal a algú, o també per guardar un secret. Per exemple,“podem dir a una amiga que ens trobem al carrer «No estàs gens grassa» perquè no la volem ferir”, mentre que, en realitat, potser pensem que ho està, afirma Pamela Meyer, autora del llibre 'Liespotting'.

Seguint aquest fil, l’escriptora Care Santos, autora de les novel·les juvenils 'Veritat' i 'Mentida' (Edebé), confessa que ella, amb els seus fills, ha optat per no dir mentides. “I costa molt, perquè moltes vegades tinc temptacions de dir-ne. De fet, quan alguna vegada m’ha calgut dir mentides, després els he explicat per què ho havia fet”. En aquest sentit Santos posa un exemple: “La meva filla mitjana tenia una cita a un especialista i li vaig dir que l’anul·laríem perquè no hi podíem anar, i que diríem que ella estava constipada”. “Després d’haver-ho dit i fet me’n vaig penedir molt, perquè anava en contra de la meva filosofia, que és no dir mai mentides”.

Ara bé, l’escriptora no descarta que quan les seves criatures creixin puguin entrar en una nova etapa en què entendran que de vegades les mentides calen per no ferir els altres. “Mentre són petits les mitges mentides o les mentides blanques són difícils de fer entendre”, diu Santos.

ENSENYAR-LOS A SER CRÍTICS

Per la seva banda, la pedagoga Anna Forés es fixa en el context en què les famílies eduquen actualment. “Estem en una època de postveritat o, dit d’una altra manera, de mentides creades amb pell de veritat”, afirma fent referència a les paraules del president dels Estats Units d’Amèrica, Donald Trump, forjador del concepte postveritat per dir mentida. Per consegüent, la feina de les famílies és ensenyar als fills a “ser crítics, a tenir criteri propi, a contrastar les fonts del que els expliquen” per no creure’s tot el que es diu, que podria ser postveritat. Esclar, continua afirmant la pedagoga, “nosaltres, les mares i els pares, hauríem de donar bon exemple”.

I sobre veritats i mentides els lingüistes com Màrius Serra ho tenen clar. “No s’han de dir mai mentides, com a mínim no s’ha de fer davant dels fills”. Dit això, sempre hi pot haver un “pla B raonable, en situacions com la d’aconseguir entrades a un preu més econòmic, que és anunciar que els pares diran que els fills tenen una altra edat i que no cometran cap entremaliadura, sinó que reportarà un benefici que convé”. Aquest raonament pot fer entendre a les criatures “que la perfecció no existeix i que tots, tots, cometem errors i dolenteries”. De totes maneres, Màrius Serra confessa que, en general, ell sempre va optar “pel pla A, que vol dir pagar el que tocava a tot arreu”.

FISIOLOGIA I FILOSOFIA

En el llibre 'El nen filòsof' (Arpa i Alfil Editores), l’autor Jordi Nomen defineix la veritat com a “cantelluda i esquerpa, gairebé geomètrica”. “És de les que no s’empolainen quan surten, perquè no necessita caure bé. No ho busca gens ni mica. A més, la veritat sol ser esmunyedissa, com l’aigua que acaba sortint per l’escletxa que ella mateixa ha obert en la sòlida roca. La veritat no necessita guardaespatlles perquè, per molt que mirin d’atemptar contra ella, acaba sortint indemne d’aquests vagarosos i maldestres atacs”.

I continua explicant que tant les criatures com la filosofia afronten la veritat sempre de cara: “Mira que procurem amagar-la, fins i tot a nosaltres mateixos! No hi ha res a fer; com en alguns espectacles de cabaret, ella acaba nua, seduint el públic, amb mirada profunda. Sovint pensem que hem aconseguit esquivar-la i aleshores ens adonem que la portem penjant, com una llufa el Dia dels Innocents. Ja ho sé, què em direu: que és incòmoda i tafanera, poc raonable i cridanera. Tot és cert! Però quan la coneixem bé ens dona vida, molta vida! I la filosofia sol mirar als ulls de la veritat, per incòmoda que sigui! També ho solen fer els infants, això!”

Fixant-nos ara en la mentida, i en els canvis que provoca en el nostre cos, el doctor Agustí Comella, del grau de psicologia de la Universitat de Vic, afirma que els indicis d’una mentida poden ser la por, la ràbia, la tristesa (o vergonya o culpa), la torbació, l’excitació, l’avorriment o fins i tot una emoció negativa. Així ho descriu a 'L’estudi sobre les respostes fisiològiques de la mentida en contrast amb les de la veritat'. Per la seva banda, l’autora Pamela Meyer sosté: “Una mentida no té gens de poder només dient-la. El seu poder sorgeix quan algú altre accepta creure’s aquesta mentida”. I just per això sosté que “si mai algú ens ha mentit és perquè hem acceptat que ens mentissin”. Alhora, però, conclou que “una mentida pot ser un engany molt seriós, que pot arribar a fer molt de mal”.

Dades i curiositats sobre la mentida

SEGONS PAMELA MEYER, AUTORA DEL LLIBRE ‘LIESPOTTING’

• Cada dia ens poden mentir entre 10 i 200 vegades (tot i que moltes d’aquestes mentides són pietoses).
• Els desconeguts es menteixen tres vegades en els 10 primers minuts després de conèixer-se.
• Es menteix més als desconeguts que als companys de feina.
• Els extravertits menteixen més que els introvertits.
• Els homes menteixen vuit vegades més sobre ells mateixos que sobre altres persones.
• Les dones menteixen més per protegir altres persones.
• Mentir és part de la nostra història.
• Com més intel·ligent és l’espècie, més gran és el neocòrtex i més probable és que enganyi.