Criatures 25/06/2021

Despistats: criatures als núvols

Fins a quin punt ens ha de preocupar que a un infant li costi mantenir l'atenció?

5 min
Un infant pot ser despistat i això no ha de tenir repercussions

Pensen en les musaranyes. Baden. Gairebé sempre els costa mantenir l’atenció o concentrar-se gaire estona en una cosa o activitat. Això o allò els distreu o els atreu de seguida. Què passa? ¿És del tot normal o ens hem de preocupar? ¿Són hiperactius –o tenen un altre trastorn o malaltia– o bé són només molt distrets i molt moguts? ¿Com podem ajudar-los a treballar l’atenció i la concentració?

La psicòloga clínica i psicoanalista Mercè Collell constata que parar poca atenció és el pa de cada dia de petits i grans al món d’avui en dia: "Vivim en una societat hiperestimulada. Som a la cultura zàping. Als adults també ens és difícil de sostreure’ns a la gran quantitat d’estímuls que rebem. Internet ens ha canviat la vida. Hi ha més necessitat de canvi, i moltes coses que consultem les llegim en diagonal o, senzillament, les deixem sense haver-les acabat". I cal afegir-hi encara les emocions: "En la vida adulta qualsevol problema o situació difícil que ens afecta sovint es tradueix en dificultats per atendre i concentrar-se en la feina".

I en la canalla? "En els nens petits, l’atenció en alguna cosa és menor que quan creixen. La necessitat de moure's, aixecar-se, córrer, explorar l’entorn, és més forta en nens de poca edat. Malgrat això, un nen cal que pugui estar una estoneta amb una activitat. La necessitat d’anar d’una cosa a l’altra revela una dispersió psíquica. Quan un nen bada és perquè hi ha alguna cosa que l’atrau més que allò que l'envolta: un pensament, una vivència, una fantasia... Quan un nen deixa les coses a mitges, ens cal valorar si és acceptable que ho faci. Si valorem que la tasca és l’adequada i, malgrat tot, hi ha dificultats, potser cal fer-la en diferents etapes de manera que pugui assumir-la. La feina de l’adult és estimular i, a voltes, exigir que l’acabi perquè fer-la li proporciona satisfacció i confiança".

Collell hi afegeix dos apunts més. El primer, la immaduresa: "Quan un nen és despistat i s'oblida de la meitat de les coses, ho hem de prendre en consideració. El nen que deixa que l’adult s’ocupi de les seves coses, que hi hagi algú que se’n responsabilitzi, mentre ell és al seu món, pot estar mostrant una certa resistència a créixer, però també pot ser un símptoma d'un entorn sobreprotector que sempre li soluciona les coses". El segon, les pantalles: "Sol passar que un nen que no atén a l’escola, en canvi, sigui capaç d’estar-se hores jugant amb una pantalla. Estan dissenyades per captar l’atenció, per enganxar. El nen pot quedar-se com hipnotitzat –a voltes, sense entendre gaire tot el conjunt d’estímuls– o fer-la servir com a refugi davant un món extern massa difícil. Allà és el protagonista, es baralla amb els enemics, guanya punts..."

Estructuració, maduració i entorn

En casos persistents, indica Mercè Collell, un psicòleg pot treballar per "esbrinar els punts de conflicte" a tres bandes: nen, pares i escola. Convé incidir, primer, en l’estructuració psíquica: "Cal que en el nen hi hagi una integració corporal; un desenvolupament del llenguatge, del pensament, perquè pugui diferenciar el que ve del seu interior del que ve de fora. Un nen que té vivències i pors de ser atacat difícilment podrà atendre. També hi ha nens amb un replegament en ells mateixos com a barrera defensiva davant l’exterior". Collell hi agrega el treball de maduració emocional dels infants insegurs o que demanen atenció exclusiva, que viuen una situació familiar de canvi, "angoixats o hiperestimulats" o bé en procés de dol. I subratlla que cal que la família i l’escola hi ajudin.

Moltes vegades, la clau no és l’infant sinó el que l’envolta. Mercè Collell: "Sovint a un nen que no atén o bé que no para se’l veu com que molesta; en general, es posa èmfasi en com altera l’entorn, però també cal preguntar-nos com l’entorn familiar, escolar, de companys pot incidir en el símptoma. Hem d’amoïnar-nos quan persisteix en el temps (uns mesos); aleshores, cal consultar a fi d’esbrinar què li passa. En l’actualitat –assenyala–, el diagnòstic de trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat o no (TDAH) s’ha fet massiu. Es basa en la conducta externa i, sovint, en qüestionaris. Falta fer un estudi més a fons sobre l’estructuració psíquica i emocional d’aquell infant, i no sempre és un problema neurològic".

Quan hi pot haver una dificultat?

El cap de la unitat de paidopsiquiatria (psiquiatria i psicologia infantil i adolescent) del centre mèdic Teknon i consultor sènior de psiquiatria i psicologia infantil i juvenil del centre psicopediàtric Guia, Jordi Sasot, afirma: "Ser distret o badoc pot ser normal, però si això té conseqüències en el propi benestar i en la resposta acadèmica, s’ha de plantejar la possible existència d’una dificultat neurològica o psicoeducativa". Precisa: "Les causes poden ser diverses. Una de les més freqüents és el TDAH, trastorn del neurodesenvolupament que comporta un retard neuromaduratiu del cervell aproximat de dos a dos anys i mig".

El doctor Sasot remarca que cal no amoïnar-se ni actuar davant de qualsevol infant badoc: "Un infant pot ser despistat i això no ha de tenir repercussions: cal que aquestes badades reuneixin una sèrie de trets perquè siguin motius de preocupació i d’intervenció. Normalment, els pares i professors es queixen de falta d’atenció en els petits detalls, de dificultat per mantenir l’atenció en les diferents activitats, del fet que no escolta quan s'hi parla directament, que no segueix les instruccions i no finalitza les tasques escolars (no per negativisme), que té dificultat per organitzar les activitats; que, a més, evita feines que requereixen un esforç mental sostingut, que perd coses sovint, que es distreu fàcilment davant d’estímuls externs i que és descuidat i desorganitzat en les seves coses. Aquestes dificultats poden venir acompanyades de manca de control de l’impuls (fer abans de pensar) i d’hiperactivitat". No sempre que un nen es despisti o badi sovint, doncs, es tractarà d’un TDAH: "Cal dir que fins als sis anys no podem establir un diagnòstic segur. Ara bé, hi ha senyals d’alerta significatives, i és de gran interès demanar l’opinió a un professional".

No cal amoïnar-se ni actuar davant de qualsevol criatura que badi quan intentem parlar amb ella

I no sempre que un nano tingui un problema d’atenció seriós hi haurà TDAH. Poden passar altres coses: "Encara que és més freqüent trobar conductes hiperactives i impulsives en aquests infants inatents, hi ha un subgrup fonamentalment inatent i que pot passar fàcilment desapercebut: són nens i nenes intel·ligents amb problemes d’aprenentatge escolar i que no molesten dins l’escola. Són sovint introvertits i no sempre gestionen bé les emocions. La falta d’atenció de causa fonamentalment neurològica és el TDAH. Ara bé, també pot aparèixer per altres motius: la desmotivació que provoquen certs sistemes d’aprenentatge condiciona la inatenció d’infants amb altes capacitats; l’estrès crònic i els estats depressius afecten i disminueixen les capacitats d’atenció; els trastorns de l’aprenentatge com la dislèxia i la discalcúlia no generen inatenció per se, però sí que són trastorns que els podem trobar associats al TDAH, i, finalment, podem esmentar el trastorn de l’espectre autista (TEA), que porta implícit, amb una alta freqüència, falta d’atenció".

Davant d’un diagnòstic de TDAH, calma, famílies: "No tots els infants maduren igual –observa Sasot– i, partint d'aquesta base, els tractaments han de ser personalitzats per aconseguir millor l'atenció de manera significativa; deixar que sigui sols la natura la que marqui el neurodesenvolupament és un luxe que es poden permetre molt pocs infants amb TDAH. Els tractaments actuals no només poden estabilitzar els nivells dels neurotransmissors, sinó també millorar el procés de maduració cerebral. La simptomatologia remet amb el temps: generalment, la hiperactivitat es redueix abans; en segon lloc, baixa la impulsivitat, i, finalment, les dificultats per atendre, que són les més resistents a la millora".

Sis claus per millorar l’atenció i la concentració (Segons el Dr. Jordi Sasot)
  • 1 Tenir l’habitació d’estudi sense distractors
  • 2 Establir períodes de temps per a cada activitat
  • 3 Fer temps no gaire llargs d’activitats i amb pauses per descansar
  • 4 Dormir les hores necessàries
  • 5 Menjar correctament i dins d’un horari
  • 6 Treballar l’autoestima. Com? "Accepta’l tal com és, fes-lo sentir únic i valora’l pel que és, i no en valoris només els èxits i competències. Descobreix què té d’especial i digues-l’hi; practica l’elogi tenint-ne en compte les dificultats i el grau d’esforç. Creu-hi: ofereix-li confiança i proposa-li responsabilitats amb la teva ajuda. Cuida els teus missatges: millor si són positius i li indiquen què se n’espera". I: "Comunica’t amb el llenguatge de l’autoestima: fomenta un clima de seguretat en si mateix i d’autoconfiança".
stats