Fer una bona gestió de les fòbies és important perquè la canalla pugui superar-les
OLGA VALLEJO

Fòbies infantils. Com les afrontem?

Fer una bona gestió de les fòbies és important perquè la canalla pugui superar-les / GETTY

Fer una bona gestió de les fòbies és important perquè la canalla pugui superar-les i aprendre a conviure sense problemes amb les antigues pors

Segons el diccionari, una fòbia és “l’aversió apassionada, angoixosa i obsessiva, generalment de caràcter patològic, a persones, objectes, situacions o actes”. El que suposa aquesta por excessiva és una limitació important, fins al punt que l’infant que la pateix no pot afrontar aquestes situacions i això el priva de dur a terme l’activitat. “No és una por puntual d’un dia. Per fer un diagnòstic fòbic cal que l’infant experimenti el temor cada cop que és exposat a aquesta situació”, puntualitza Carla Ribas, psicòloga infantil i juvenil del Gabinet Psicològic Mataró. Es pot tractar d’una fòbia concreta a un animal (gossos, insectes, serps) o a una situació (tempestes, viatjar en avió), fruit d’una experiència traumàtica (haver sigut mossegat per l’animal o haver patit un temporal) o que la fòbia manifesti una altra cosa que està passant (l’arribada d’un germà, el fet de patir bullying o problemes familiars). “Quan les criatures necessiten ajuda es recomana que es posin en mans de professionals per esbrinar què ha pogut passar, per què ha aparegut aquesta por excessiva”, diu Ribas, que recorda que les fòbies no sorgeixen d’un dia per l’altre.

"Per fer un diagnòstic fòbic cal que l’infant experimenti el temor cada cop que és exposat a aquesta situació”

Carla Ribas - psicòloga infantil

L’enfocament del treball terapèutic és diferent en funció de l’origen de la fòbia. Si és fruit d’un estrès posttraumàtic i l’infant es bloqueja sempre que es produeix aquella situació (trobar-se un gos, haver d’anar amb avió, hi ha tempesta), la teràpia cognitivo-conductual és la més efectiva per treballar fòbies infantils. L’objectiu és que s’acosti de manera progressiva a allò que li genera tanta por, alhora que disminueixin l’angoixa i el malestar. És possible que algunes pors tinguin un component maduratiu, però no sempre desapareixen quan creixen. En canvi, quan la fòbia és secundària, l’important no és la fòbia en si, sinó veure per què ha sorgit aquella por concreta, cal buscar el focus i, així, saber què s’ha de treballar. No podem oblidar que cada persona té el seu ritme, i s’ha de respectar. Hi ha qui supera una fòbia en uns mesos i hi ha qui necessita anys.

QUÈ PASSA?

Les fòbies infantils més habituals són a animals -serps, gossos, aranyes, abelles i insectes en general-, a catàstrofes -sobretot a les conseqüències de possibles terratrèmols, tsunamis, grans tempestes o tornados- i a mitjans de transport i les possibles tragèdies -cau un avió o s’enfonsa un vaixell-. Quan una criatura té fòbia, acostuma a tenir molta por anticipatòria, intenta evitar l’estímul que li fa tanta por i que sol presentar ansietat. Al Jan (7) sempre l’han incomodat els ambients sorollosos, es neguiteja els dies previs a la revetlla de Sant Joan pensant que hi haurà molts petards i els sentirà durant hores, s’angoixa quan hi ha focs artificials, fins al punt que plora, sua i li costa respirar encara que es tapi les orelles. Des de fa un parell d’anys també s’espanta quan hi ha tempesta amb llamps i trons, arran d’un temporal que els va agafar per sorpresa fent un passeig per la platja. “Em molesta el soroll, em molesta tant que em poso nerviós i si hi ha focs artificials no m’atreveixo a mirar-los, per això no em semblen tan macos com tothom diu. Quan hi ha tempesta, el so del tro, quan creus que s’ha de trencar el cel, m’espanta, i la llum blanca dels llamps que ho omple tot… Em sembla que em pot fer mal”, explica el Jan. Ribas considera que un professional l’hauria d’ajudar a eliminar la fòbia: “Es tracta que faci un aprenentatge, que malgrat que hagi tingut una mala experiència amb la pluja sigui conscient que no sempre que plou passen coses dolentes, que vegi que pot fer vida normal, anar a l’escola o sortir al carrer, sense haver de patir”. El Jan està convençut que si sentís menys trons, els petards o els focs artificials li farien menys por. “Per això la mare m’ha comprat uns cascos que m’aïllaran del soroll. Tinc ganes de provar-los, a veure si m’ajuden. Em sembla que m’atreviré fins i tot a anar a fer la foguera de Sant Joan, tot i que jo no tiraré petards”.

Les fòbies infantils més habituals són a animals, a catàstrofes i a mitjans de transport i les possibles tragèdies

EL PROCÉS

La tasca dels pares és empoderar els fills sense exposar-los directament a la cosa que els fa por i que trobin recursos. “Si està exposat és difícil calmar-lo. És millor retirar-lo i trobar recursos fora de l’exposició. Hauria d’anar al psicòleg si genera molta descàrrega emocional (tremola, plora, sua o té altres símptomes ansiosos intensos) o si té reaccions que li impedeixen fer vida normal”, proposa Maria Beltran, psicòloga i psicoterapeuta, directora del Centre Besai. No és difícil treballar amb les fòbies, la mainada les capgira molt ràpid. En canvi, si la família en fa una mala gestió -dir-los que la resta de nens no tenen por o el típic “No veus que no passa res?”- tendeixen a enquistar-se. En els infants, l’abordatge cognitiu, tot i ser un recurs important, no acostuma a funcionar. Només amb explicacions no superaran la fòbia. S’ha de treballar des d’un vessant més simbòlic, intentant fer les pors més petites. Dibuixar i pintar la por ajuda a desidentificar-la del propi cos, a posar-la fora d’un mateix i a poder gestionar-la millor. D’aquesta manera, l’infant aprèn que la por no és incontrolable. La fantasia també és un gran estri en aquesta línia. A l’espai terapèutic, per resoldre la fòbia es fixen en la por que hi ha a sota, treballen amb l’experiència fòbica, no amb l’estímul en si, i busquen que la criatura se senti protegida. Ho aconsegueixen a través de l’empoderament, que la criatura senti que pot arribar a sostenir l’emoció de la por: “No tenen per què agradar-li els gossos o les tempestes, però ha de poder tolerar la situació d’exposició encara que tingui certa por. Pot ser que no li agradi viatjar en avió, però això no té per què impedir que ho faci”.

La tasca dels pares és empoderar els fills sense exposar-los directament a la cosa que els fa por i que trobin recursos

FÒBIA SUPERADA

La fotògrafa i artista Amparo Garrido reconeix que ha necessitat anys de teràpia per afrontar la seva fòbia als gossos de carrer. Explica que al principi no sabia per què li feien por. “Creia que la mirada tan poderosa dels gossos abandonats, sentir la seva soledat i la seva gana, era el que em feia sentir malament. Em feia pànic que se’m tiressin a sobre, fins al punt que havia de girar cua i canviar la ruta per evitar-los. Però vas estirant del fil i van sortint coses”, explica. En el seu cas no va tenir cap experiència traumàtica amb gossos, era a través d’ells que se li manifestava un neguit que la paralitzava, l’animal era un intermediari. El 1998 Garrido es va estrenar com a artista amb la sèrie Sobre perros, la mirada y el deseo, el seu primer treball vinculat a les sessions amb el psicoanalista, en què va fotografiar gossos en blanc i negre per transmetre amb imatges una cosa que l’aterrava: “No tenia paraules per explicar què sentia quan veia un gos, i vaig pensar que podria fer-ho a través de la fotografia. Positivant les imatges em vaig adonar que els gossos són una font d’amor gens perillosa”. Se sent especialment satisfeta amb el resultat, perquè va convertir un problema en una cosa transcendent que la va fer entrar al món de l’art. Anys més tard torna a mirar els gossos, però en color i gaudint-ne més, a Soy tú, una exposició que acaba sent un llibre. Actualment encara els té respecte, tot i que és capaç de gaudir-ne: “Puc mirar-los d’igual a igual, jugar-hi, donar i rebre”.