Aprendre a tancar etapes: quan els fills es fan grans

Rebo el mail amb la puntuació provisional per a la preinscripció del nen. Tot bé. Fantàstic. Bé per la puntuació, però m’agafa una cosa a la panxa quan penso que anirà a l’institut! Tanquem etapa, una altra, n’he perdut el compte. S’acaba la primària i fa quatre dies m’emocionava a l’escola bressol conscient que no teníem més criatures per tornar a l’escola bressol. Suposo que el petit, sobretot a aquestes edats, és qui tanca la porta, no importa el nombre de fills que tinguis, amb l’últim vas fent el punt i a part.

Sempre m’ha costat això del pas del temps, recordo quan era petita que mirava fotos de quan era encara més petita i plorava pensant que mai tornaria a ser tan petita. L’aniversari dels 10 anys em va semblar una fita històrica, la resta de la vida me la passaria amb dues xifres, mai més una, i com a molt viuria algun any amb tres.

Amb els fills estic aprenent a tancar etapes de forma més relaxada. Sí, segueix fent-me impressió pensar que el curs vinent tots dos seran a l’institut però ho gaudeixo més. Suposo que n’he après perquè amb ells obres i tanques portes constantment. Després d’anys obrint i tancant, diria que els inicis solen estar plens d’il·lusió i incertesa i als finals mai falta alegria i enyorança.

Un 'yin' i un 'yang' constants

Em va encantar estrenar la maternitat, dubto que hi hagi un projecte que arrenqui amb més il·lusió, tot i que aquella son que no saps ni qui ets és terrible i la primera nit que dorms d’una tirada és un regal. Enyoro fer la migdiada amb ell a sobre el pit quan amb prou feines feia mig metre i els milers de petons i abraçades que fins fa quatre dies em feia la gran. Com m’agradava alimentar-los, encara que no està gens malament quan et preparen l’esmorzar. Qui voldria tornar a canviar bolquers? ¿Voluntaris per dur-los al lavabo i aguantar-los a pes? Em fascinava ser capaç de fer llits, comprar o treballar carregant dues criatures com si res per bé que els genolls i les cervicals celebren que ja no els sostingui durant hores. Que bé que sàpiguen llegir, que t’expliquin l’univers que els ha captivat i no sentir allò de "Mama, el conte, que t’has adormit!" Però m’agradava tant notar com canviava la seva respiració, arraulits i calentons, fer-los un altre petó i sortir d’aquell llit minúscul que ens endinsava al nostre món.

Quin descans quan no has de sortir disparada de tot arreu perquè comencen a anar sols amunt i avall, és un alliberament adonar-te que a partir de quarts de cinc pots fer alguna cosa més que de taxista o acompanyant. Sí, ara tens més temps per a tu però com enyores aquelles converses d’anada i tornada.

Quina meravella veure’ls créixer, adonar-te que són ells, que s’estan fent, que es busquen i es van trobant, i tu allà, aprenent a deixar-los espai, a acceptar-ne els silencis, a aprofitar quan tenen xerrera, a anar baixant del pedestal... Això és un yin i un yang constant. Tanquem etapa per obrir-ne una altra i cada dia més conscients d’allò que tothom deia: "Aprofita que passa volant!"