Cinc anys per acceptar que som una família de tres

BarcelonaA casa som tres: mare, pare i fill. Res especial, una família de tres com qualsevol altre. Però jo ja fa anys que m'ho repeteixo com un mantra –les fotos de les vacances #famíliadetres, el primer dia a la neu #famíliadetres, el viatge a Itàlia #famíliadetres– com si a força de repetir-m'ho es fes realitat i pogués acabar-ho d'acceptar.

Perquè m'agradi o no, som una família de tres, ni de quatre, ni de cinc, ni de tots aquells que us pugueu imaginar. I aquí hi ha el problema: durant molt de temps aquest nombre m'ha resultat incòmode. No sé en quin moment vaig interioritzar que seríem una família de quatre o de cinc, però us puc assegurar que els plans no eren aquests. Ja sé que la vida dona moltes voltes i que el millor és anar-ho entomant tot amb dignitat i un bon somriure, però sempre és més fàcil aconsellar-ho, que fer-ho. I a mi m'ha costat ben bé 5 anys acceptar la realitat. He anat a teràpia, he visitat ginecòlegs, hem provat tècniques alternatives i, al final, senzillament, ho he acceptat. Som una família de tres i ho començo a gaudir!

Infertilitat secundària o simplement "t'has fet gran".

El meu company ho va acceptar abans que jo. Era feliç amb la nostra #famíliadetres, mentre jo encara buscava respostes. Necessitava entendre-ho i, sobretot, fer fora la tristesa.

Sentia molta culpa i una constant sensació de no tenir control sobre la meva vida o sobre una part que sempre havia pensat que jo podia decidir. Durant anys vaig visitar diferents metges buscant respostes, i no va ser fins que en vaig tenir 40 que aquell tic-tac que jo sentia des de feia anys va començar a fer-se present també a la consulta. La infertilitat secundària va donar pas al "t'has fet gran", i, de cop i volta, la seva pressa per enviar-me a tractaments de reproducció assistida xocava amb el meu "ara ja no".

En algun moment, al llarg d'aquests anys, vaig deixar anar la idea de #famíliadequatre #famíliadecinc –tot i que aquesta etiqueta ja feia temps que la veia molt lluny– i, de sobte, vaig començar a gaudir del que tenia.

Posar en valor el que sí que som

Sense saber ben bé com, de cop i volta un dia t'alces i l’alegria omple els espais. Comences a sentir la complicitat entre tots tres, valores el temps que realment pots dedicar-li al teu únic fill, t’adones que hi ha moltes coses que així són més fàcils i simplement ho agraeixes.

Tot allò que abans ens diferenciava dels altres, i em feia sentir que faltava alguna cosa, ara ens defineix. Som una #familiadetres. Sí, és veritat, no ho vàrem escollir. I encara que sempre ens hem estimat, ara ho estic vivint amb alegria.

No tinc gaire clar quan va començar el canvi. Crec que he passat per tots els estadis d'aquest dol i aquest és l'últim pas. O això m'agradaria pensar. Però sí que recordo clarament com fa anys escoltava Torno a ser jo d‘Oques grasses i volia fer-la meva sense saber com. Segurament el meu fill ha estat la clau. Ell també volia germans, com en volem tots els fills únics a certa edat, i acompanyar-lo a valorar el que sí que som m'ha ajudat a acabar-ho de tancar.

Mira que és curiosa la vida. Fins i tot el temps ara és diferent. El que abans m'ofegava i es feia present amb un tic-tac angoixant, ho ha cicatritzat tot. Bé, tot potser no, però anem per bon camí.

I com diu la cançó d’Oques Grasses… Ja no espero, ja no espero. Ja no et ploro, ja no et ploro més. Torno a ser jo, torno a ser jo.