Jordi Ballart i la seva parella, compartint una estona de joc amb els seus fills
ALBERT SOLÉ

Alcalde i pare de tres fills el mateix dia

Jordi Ballart i la seva parella, compartint una estona de joc amb els seus fills / CRISTINA CALDERER

Jordi Ballart, alcalde de Terrassa, és pare de tres fills adoptats i reclama poder exercir la seva responsabilitat racionalitzant els horaris del càrrec

El procés d’adoptar un fill no és fàcil, especialment durant els primers mesos. Però si en lloc d’un fill n’adoptes tres de cop, la dificultat es triplica. I si, a més, l’endemà del primer dia que els tres fills s’instal·len a casa per sempre has de pronunciar el discurs d’investidura com a alcalde de la teva ciutat... triple salt mortal.

El mes de maig de l’any 2019 Jordi Ballart no l’oblidarà mai. Poc abans de l’inici de la campanya electoral, ell i la seva parella, l’Ignasi, van rebre una trucada de la Fundació IReS que els comunicava que els havien aprovat l’adopció de tres nens -tres germans menors de 6 sis anys- i que havien de començar el procés d’adaptació de tres setmanes. “Podeu esperar que acabi la campanya?” “Sí, cap problema, i confiem que no guanyis...” “No crec que guanyem, no patiu”. La conversa va anar més o menys així, però en política dos més dos no sempre sumen quatre.

Ballart ja havia sigut alcalde de Terrassa del 2012 al 2017 pel PSC, però la tardor del 2017 va dimitir i va estripar el carnet dels socialistes perquè donaven suport a l’aplicació de l’article 155 a Catalunya, entre altres motius. Dos anys més tard va decidir tornar a presentar-se, però aquest cop encapçalant una plataforma ciutadana anomenada Tot per Terrassa. El 26 de maig, contra pronòstic, la seva formació va treure 10 regidors, va ser la més votada, i gràcies a un pacte amb ERC (5 regidors), tornava a ser alcalde. Ballart admet que és difícil de descriure l’explosió d’emocions d’aquell mes: “Va ser molt fort tot plegat; no vam poder ni assaborir aquell moment de la victòria electoral”.

DISCURS D’INVESTIDURA

Dos dies després de les votacions, l’Ignasi i el Jordi van començar el necessari procés d’adaptació amb els tres fills, mentre en paral·lel es negociava amb els republicans el pacte de govern a Terrassa. Primer els van anar conèixer, després van passar un matí amb ells, després hi van anar a dinar, després un cap de setmana… Per tant, explica Ballart, “havíem de fer les reunions a les 6 o 7 del matí o a les 10 de la nit, i molts dies a casa nostra; van ser tres setmanes de bojos”. I just el dia abans del ple d’investidura del 15 de juny -la tarda abans, de fet- els van entregar els tres nens ja per sempre. “Aquella nit no vaig dormir, i vaig començar a escriure el discurs d’investidura a les 3 de la matinada”, reconeix l’alcalde.

El Jordi i l’Ignasi van optar per adoptar per una via que pocs pares hi estan disposats: l’adopció d’infants amb necessitats especials

I així va ser. Com en qualsevol canvi de feina, els primer dos mesos són crucials i necessites estar-hi amb els cinc sentits, i en política no és diferent. Però quan això coincideix amb els primers dies/mesos d’una adopció triple, “cal molta comprensió per part de tothom”, reivindica l’alcalde de Terrassa. “És molt important crear el vincle amb els tres fills ara, i per això hi he de passar moltes hores”, exposa Ballart.

NECESSITATS ESPECIALS

I la importància de crear aquest vincle amb els pares, que és bàsic en qualsevol adopció, en la seva encara ho era més. El Jordi i l’Ignasi van optar per adoptar per una via que pocs pares hi estan disposats: infants amb necessitats especials. “Des que ens vam conèixer fa cinc anys, l’Ignasi i jo teníem clar que volíem ser pares algun dia, i també teníem clar que no volíem optar per la gestació subrogada perquè no ens identifiquem amb aquests valors, i perquè és molt fred això d’anar a una agència i triar una mare per catàleg”. Així doncs, quines alternatives té una parella homosexual ara mateix si vol ser formar una família? Una és l’adopció ordinària, que a Catalunya arrossega una llista d’espera d’uns nou anys. Llavors hi ha l’adopció internacional, que sent dos nois és complicat, perquè en teoria només poden adoptar a Mèxic, el Brasil o Colòmbia, i tot així, des que el 2005 es va canviar la llei per permetre les adopcions de parelles gais, tot just l’estiu passat hi va haver la primera parella catalana que ho va aconseguir, a Colòmbia. Per tant, l’única via que els quedava era l’adopció per necessitats especials aquí a Catalunya.

L’Ignasi i el Jordi van començar el procés pensant que adoptarien un infant amb alguna discapacitat, però també van posar una creueta a la casella de grups de germans

“Aquest és un procés molt dur perquè has d’estar disposat a tenir un fill que pugui tenir una discapacitat. Vam haver d’omplir una sol·licitud molt freda amb la qual fixes quin tipus d’adopció estàs disposat a fer i quina no. Hi ha molt poca gent disposada, ens van explicar que només hi ha 20 famílies a l’any que hi opten, i has de passar un procés de formació molt dur”, explica Jordi Ballart. L’Ignasi i el Jordi van començar el procés pensant que adoptarien un infant amb alguna discapacitat, però també van posar una creueta a la casella de grups de germans, tot i que els van dir que era molt excepcional i que a Catalunya potser només n’havien sortit un o dos casos en deu anys.

Així doncs, Jordi Ballart i la seva parella van començar el procés d’adopció la tardor del 2017, quan encara era alcalde. “Però ja sabia que plegaria”, assegura. Van rebre el certificat d’idoneïtat el gener del 2019 i els van dir que la mitjana d’espera era d’un any, però per a sorpresa seva els van trucar a principis de maig amb una proposta d’adopció de tres germans, que vivien en un centre de la DGAIA per una història familiar complicada.

FORMAR UNA FAMÍLIA

És de cara al setembre que la vida del Jordi i l’Ignasi comença a assemblar-se a la d’una família qualsevol amb tres fills. Amb el pacte de govern rutllant i els nens ja escolaritzats, arriba una certa rutina. “Jo cada dia els porto a l’escola a les 9 i començo el meu dia a partir de les 9.10. Els dimecres és la tarda que m’agafo lliure per anar-los a buscar a l’escola i estar tota la tarda amb ells. L’Ignasi està amb ells una altra tarda de la setmana, i la resta ens ajuden els pares”, explica l’alcalde de Terrassa. Encara no agafen cangurs, explica, perquè els van recomanar des de la Fundació que al principi de l’adopció millor que no ho fessin. “I els caps de setmana sempre miro de portar-los amb mi als actes culturals perquè gaudeixin de la ciutat”, afegeix. Però ara ja no pot ser l’alcalde de la seva primera etapa, quan, sense càrregues familiars, era a tot arreu a tota hora si feia falta. “Ara he de pensar molt bé tot el que faig. Si una entitat fa quatre actes cada any, només vaig a un. I en el cas de les entitats que no ho entenen, deixo que el regidor que hi va en el meu nom expliqui la meva situació amb tota transparència i normalitat”.

COMPRENSIÓ

Per a l’alcalde egarenc era molt important que els fills no tinguessin la sensació que un dels pares no hi era, a pesar de la responsabilitat de la feina. “El gran sap que un pare és l’alcalde perquè els altres nens de la classe l’hi han dit, però encara s’estranyen quan anem pel carrer i molta gent em saluda”, apunta. Ballart explica que, precisament per la projecció pública del càrrec, els nens “no els amago, però sí que els protegeixo”. Explica que va anar a parlar amb tots els mitjans de comunicació de la ciutat i els va demanar que si estava en un acte públic amb els fills al costat, miressin que no sortissin a la foto, i que ho van entendre molt bé. Aquesta comprensió també l’ha trobat en els companys de govern, tant els del seu partit com els d’ERC, però admet que l’ha trobat a faltar algun cop en l’oposició.

Per a l’alcalde egarenc era molt important que els fills no tinguessin la sensació que un dels pares no hi era

Jordi Ballart defensa que és possible combinar-ho tot, és a dir, ser pare de tres fills -adoptats o no- i tenir una feina de responsabilitat com la d’un alcalde. “Canviant els hàbits, els horaris, els llocs de les reunions i fent pedagogia: explicant les coses tal com són”.