"Aquesta nena és tan bonica que és impossible que sigui filla vostra"

BarcelonaMai hauria dit que la Guàrdia Urbana em perdonaria una multa de trànsit. Però aquella tarda del 10 d’agost em devien veure amb una cara tan desencaixada que l’agent no va tenir cap altra sortida que quadrar-se, dir "passi, passi" i fins i tot tallar el trànsit perquè pogués entrar com un llamp al pàrquing de la Quirón. L’Anna havia trencat aigües mentre jo era al gimnàs. Vaig sortir fent un esprint que ni Usain Bolt en les seves bones èpoques i vam arribar a l’hospital al cap de pocs minuts.

Eren les cinc de la tarda però la Queralt no va néixer fins a les vuit de l’endemà. D’aquella nit no en recordem gran cosa, excepte de l’Agnès, el nostre àngel de la guarda, la infermera que va fer mans i mànigues perquè el part fos vaginal. Hi va haver moments que era l’única que hi creia. I sort en vam tenir. Si ens llegeixes, que sàpigues que t’estem molt agraïts.

A la sala de parts tot va anar molt ràpid. Ens va tranquil·litzar veure que ens assistiria el mateix obstetre que havia seguit l’embaràs. Vam entrar-hi a les vuit i a un quart de nou ja havia nascut. La cara de felicitat de veure la nostra filla en els primers segons de vida és impagable, com el moment en què el doctor em dona les pinces i em fa tallar el cordó umbilical. I tothom mirant-me! Semblava el Pujol inaugurant una carretera. Després, la criatura al pit de la mare. I jo, traient el mòbil i fent un selfie d’amagatotis per dir a la família que ja érem un més.

Era el 2018, encara no estàvem en pandèmia i l’hospital es va omplir de gent. Res a veure amb què va passar dos anys després, quan va néixer el Nil. Avui sabem, encara que quedi malament dir-ho, que la calma i tranquil·litat després d’una nit de tensió són glòria. Però no va ser així. Vinga gent. Fotos. Regals. Tothom mirant-se-la i començant el debat de tribuneros entre famílies: els del pare dient que s’assembla al pare i els de la mare dient que és clavada a la mare. Fins que al cap d'unes setmanes, a la perruqueria, una senyora que no coneixíem de res ens deixa anar "Aquesta nena és tan bonica que és impossible que sigui filla vostra". Miri, ja se’n pot anar a la merda.

Per més llibres que llegeixis, quan arriba el moment sembles un pollastre sense cap. D’això ens en vam adonar la primera nit. Ens miràvem amb cara de pànic i ens dèiem "I ara, què cony hem de fer?" Doncs vam fer guàrdia de dues hores cadascun per no deixar la criatura desatesa. No fos cas! Evidentment, cada dos per tres li apropàvem el dit al nas per veure si respirava. L’endemà jo estava tan fos que em vaig quedar clapat al sofà llit de l’habitació. Mentre dormia va venir el ginecòleg i va fer una primera revisió a la mare de la criatura. Jo estava tan KO que no em vaig assabentar de res. Es veu que dels roncs gairebé feia trontollar els fonaments de l’hospital. El metge encara riu. I l’Anna m’ho recorda a cada aniversari.

Una lliçó apresa

Però faltava el moment estrella, el de donar el pit. Per qüestions que no cal aprofundir, la nena no s’agafava bé a la teta. Al principi, la llet no sortia. Ni llet, ni calostre, ni hòsties amb vinagre. Les tetines de plàstic amb forma de mugró tampoc van funcionar. Al crit de "no pot ser, no pot ser", un comando de Navy SEALs format per dues auxiliars i dues infermeres van entrar a l’habitació en escamot de combat. Una aguantava l’esquena a l’Anna, l’altra li agafava una teta, la tercera subjectava el cap de la criatura i la quarta l’amorrava al pit. I vinga provar-ho. I vinga insistir. I la cosa que no anava ni endavant ni endarrere.

Soc d’una generació que es va criar amb biberó perquè llavors estava de moda. Avui, per sort, es prioritza la lactància materna. Però una cosa és què preferim i l’altra, què podem fer. Com que la consigna era que no ens podíem deixar enredar, que la natura és sàvia, que la llet sortiria i que la nena s’alimentaria de sobres, vam intentar-ho fins al final. Un dia, dos dies i tres dies. Fins que, completament deshidratada i desnodrida, va acabar ingressada d’urgències una setmana a l'UCI de Sant Pau.

A partir d’aquell dia vam fer de tot i més. Sobretot, gastar diners amb tetines i tiradors de llet. "Tinc complex de vaca", m’anava dient, cada vegada que es posava la màquina a la mamella i sentia el brrrr-brrrr de la succió. La lactància exclusivament materna no va ser possible. Va ser mixta, fins que al cap de quatre mesos vam haver de passar-nos a la llet amb pols. Que, per cert, no és cara: és caríssima. En casos com el nostre, no hauria d'entrar per la Seguretat Social?

Gairebé dos anys després va néixer el Nil. Anàvem amb la lliçó apresa i vam provar-ho el primer dia. No va sortir i, escarmentats, vam demanar a les infermeres que ens portessin el biberó. Al principi s’hi resistien però l’Anna, pedagògicament, va intentar explicar-los la història amb educació. No van quedar convençudes i hi volien insistir. Al final, suposo que pel cansament, pel desgast o perquè n’estava fins als ovaris, els va clavar un moc dels que fan època. Total: gairebé no s’atrevien a entrar a l’habitació i saludaven discretament des de la porta, on amb l’excusa que hi havia la covid, deixaven les provisions a la tauleta de l’entrada. La història va ser la mateixa. Després d’uns mesos de lactància mixta vam passar a la llet de fórmula. Fins que un bon dia vam poder deixar per fi el biberó. I, per cert, l'estalvi va ser tan bèstia que al cap de poc vam poder marxar de cap de setmana.