"L’has malacostumat a dormir amb tu"

BarcelonaUn migdia de principis d’estiu el meu fill Ricard va tornar del casal i es va trobar amb una sorpresa a la seva habitació: el llit de matrimoni en què havíem estat dormint plegats des que el vaig treure del bressol havia estat substituït per un llit individual amb llençols i coixins de Spiderman. “Uala, que guai!”, va exclamar amb la seva permanent veueta de nas tapat (algun dia deixen de tenir mocs, els nens?). En Ricard està a punt de fer quatre anys i la seva obsessió durant els darrers dotze mesos ha estat aquest superheroi amb poders aràcnids que viu a Nova York i que, quan no està participant en alguna missió, treballa de fotògraf en un diari. M’ha fet comprar joguines de Spider, Legos de Spider, contes de Spider, samarretes, pijames i banyadors de Spider, motxilla de Spider, gorra de Spider, motlle de pastís de Spider... “Mamà, anirem a Nova York algun dia?” “Sí, esclar”. “I estarà l’Spider?”

En Ricard té moltes sortides de nen gran, com això de demanar-me viatges o anar a museus, però quan va entendre que a partir d’ara hauria de dormir tot sol, no li va fer cap gràcia. “Mamà, és que jo vull dormir amb tu!”, va rondinar quan vaig apagar el llum i em vaig estirar al seu costat a esperar que s’adormís. “Segur que l’Spider dormia sol quan era petit”, vaig intentar convèncer-lo, sense massa èxit. Quan finalment es va adormir, vaig marxar sigil·losament cap a la meva habitació i em vaig estirar panxa enlaire sobre el meu llit de matrimoni. “Per fi, tot el llit per a mi sola!”, vaig pensar, estenent els braços i les cames en forma d’aspa per tota la superfície durant una bona estona.

Aquella nit, però, em va costar agafar el son. I si es desperta i no el sento? Pateixo una pèrdua auditiva greu des de petita i de nit, sense els audiòfons posats, tardo bastant a sentir en Ricard plorar. Fins aquell moment totes les vegades que havíem dormit separats havien estat puntuals (per estar jo malalta o amb una ressaca del mil) i sempre era la meva mare –l’àvia– qui sentia primer els crits de “Maaaami!” i es plantava a la seva habitació. “Ho sento, Ricard, la mamà no et sentia, ja saps que les orelles no em funcionen bé”, el consolava jo més tard, abraçant-lo fort. En Ricard no m’ho ha retret mai, que no vingui a temps, però jo no puc evitar sentir-me malament, entre trista i frustrada, per no haver arribat de seguida quan em cridava. I ara que dormiríem separats, aquesta sensació es repetiria constantment.

“Si et despertes a la nit, no cal que cridis «Mami», baixes del llit i vens al meu, d’acord?”, li havia explicat unes hores abans. Òbviament, allò no va passar aquella nit, ni la primera, ni la segona, ni la tercera... però sí a la quarta, o a la cinquena, i ara en Ricard apareix cada matinada a la meva habitació, s’enfila al meu llit i s’arrauleix com un gat al meu costat. “L’has malacostumat a dormir amb tu, això a la nostra època era impensable”, em renyen els meus pares, incapaços d’entendre que el principal motiu de dormir junts és la meva angoixa de no sentir-lo quan plora. Conviure amb els pares a certes edats té aquest preu: es fiquen en tot el que fas. Però no em queixo. Sense el seu ajut no m’hauria atrevit mai a tenir un fill sola.

La jugada que va sortir bé

“Vosaltres voleu tenir un net i jo vull tenir un fill, oi? Doncs ja tinc la solució!”, els vaig dir el dia que vaig prendre la decisió. Recordo que era just passat Nadal i els meus germans i jo havíem sortit d’excursió pels voltants. Tots dos havien trencat amb les seves parelles feia poc, així que les possibilitats que tinguessin fills havien caigut en picat. “Doncs el tindré jo”, vaig dir-los –castell de Burriac al fons– en una mena de revelació. Acabava de complir 39 anys i tenia moltes amigues casades que havien tingut fills amb reproducció assistida, així que estava familiaritzada amb el procés i no em feia gens de por. De sobte, em vaig sentir totalment capaç de ser mare sola. La parella ja vindria. O no.

La jugada em va sortir bé. Cada matí em llevo amb la carona d'en Ricard dormint al meu costat i penso com soc d'afortunada. M’encanta que em robi el coixí, que em busqui amb els seus bracets en la foscor, que em sacsegi les espatlles en l'hipotètic cas que es llevi abans que jo. “A esmorzar!”, em crida impacient. I correrem cap a la cuina a menjar galetes, o, amb una mica de sort, una ensaïmada que haurà portat l’àvia.