Viure la ‘mapaternitat’ amb humor

Ser mare o pare és una de les tasques més dures i intenses que hi ha. Es viuen moments de gran felicitat i d’amor però també d’esgotament i de desesperació. Cal posar-hi molta paciència i sobretot sentit de l’humor. És la clau. Per això és tan necessari buscar perfils reals amb qui poder emmirallar-se, que posin ironia i humor a la criança.

A casa nostra en trobem alguns exemples que segurament ens faran plorar de riure.

ANNA MANSO ÉS LA PITJOR MARE DEL MÓN

Des del 2010 Anna Manso explica les seves vivències com a mare, i des del 2011 per al diari ARA. “Quan l’Eva Piquer em va oferir escriure un blog per explicar la meva experiència, l’oferiment em va sorprendre. «Però si soc la pitjor mare del món!», li vaig dir, i ella em va fer veure que era la clau”, comenta. L’exageració portada al límit s’ha convertit en el seu millor recurs humorístic per parlar de criança i de la vida domèstica amb fills.

Mare de tres fills, també és guionista de sèries i de programes infantils i autora de literatura infantil i juvenil. Ara acaba de publicar amb Arpa Editores La peor madre del mundo. Manual para convertirse en una madre o un padre imperfectos. Hi afirma: “Cal saber riure’s d’un mateix per no tornar-se boig criant els fills”.

Per a ella la criança és imperfecta i en constant evolució. Els seus fills la posen a prova contínuament. “Em feia il·lusió tenir una casa maca i endreçada i ara el desordre em fa riure per la seva capacitat de resistència incombustible”, explica amb to irònic. Hi ha pocs moments de la convivència amb les criatures que no hagi sabut capgirar per riure-se’n, almenys al cap del temps.

QUI ÉS HARRY PATER?

Darrere de Harry Pater s’amaga Martín Piñol, escriptor, humorista i guionista. També és pare d’una nena i d’un altre petit en camí. Es defineix com un pare present que es preocupa i s’ocupa de l’educació i el creixement dels fills. A més, comparteix totes les tasques de la criança i de la casa amb la dona. I comenta orgullós: “Ser pare és el que més feliç em fa i és la meva prioritat, per davant de feines molt atractives que no em permetrien combinar-les amb la família”.

Com molts pares i mares més, quan esperava la primera filla va llegir un munt de llibres sobre criança i mapaternitat. Però no hi va trobar el que buscava: “Exceptuant tota la bona feina feta per l’Anna Manso i Carles Capdevila, en cap d’aquests llibres i autors vaig trobar l’alegria de criar, no tenien sentit de l’humor, i vaig animar-me a explicar la nostra experiència”.

Així va néixer Harry Pater, una barreja de crònica i monòleg. “La combinació va agradar i des del 2016 tinc una columna de criança i humor a El País, un llibre a Planeta, un xou de teatre, un canal de YouTube i ara preparo el típic podcast”, avança Piñol. Però qui realment el fa riure és la seva filla: “És una de les persones més divertides que conec. Les inflexions de veu que fa, les cares, els balls, les històries que s’inventa... m’encanta ser el seu primer públic”.

LA MOCKUFAMILY

Pol Mallafré i Àngela Monge són parella i pares d’una nena de 4 anys. A les xarxes socials també els podem trobar com a Mockufamily. Quan van ser pares van veure que faltaven espais que ajudessin a relaxar el to que normalment trobem als blogs i llibres sobre criança. Ell, polifacètic realitzador, i ella, actriu, van pensar que el format audiovisual podia ser un bon altaveu per tractar el tema. “Com que la matèria primera és molt delicada i genera moltes tensions -comenten-, vam veure que el to irònic ens permetia dir el nostre missatge i a la vegada fer una mica d’autocrítica”.

Per al Pol i l’Àngela la criança és una etapa de la vida plena de dubtes i d’algun encert, en què cada dia s’aprenen coses noves i és molt important formar un bon equip amb la parella per afrontar els reptes dels fills. Reconeixen que cal tenir molta paciència, sobretot quan els fills experimenten amb els límits. Durant el confinament aquesta família de Terrassa va explicar, de la manera més realista i tendra possible, com era el seu dia a dia a tot el món gràcies al curt documental que van realitzar per a la BBC.

LES IL·LUSTRACIONS D’ANDREA ZAYAS

Andrea Zayas és mestra de música i actriu, una feina que combina amb la il·lustració, en què retrata el seu dia a dia. Sempre que anava de viatge s’enduia un quadern per il·lustrar. Quan va saber que estava embarassada també en va començar un. Recorda: “Vaig pensar que seria el viatge més intens de la meva vida i l’havia de plasmar; era la manera d’assimilar i expressar tot el que sentia”. D’aquest moment tan especial també en va sorgir un llibre, Estic embarassada. I ara què? / Ja ha nascut. I ara què? ” (Ara Llibres), on de manera desacomplexada parla al lector de tots aquells moments en què l’arribada d’una criatura a casa ens supera.

“Les meves vinyetes -explica Zayas- són escenes quotidianes que visc, la inspiració no l’he de buscar sola al meu estudi sinó en les persones que m’envolten i en les coses que ens passen”. Il·lustracions plenes d’humor, una eina innata per a ella que, precisament, sorgeix a l’hora d’afrontar els moments més foscos de la seva maternitat.

Tots ells posen humor i ironia a situacions viscudes, sempre en una societat que encara no es pren seriosament les criatures ni les seves famílies. De fet, el confinament va ser la prova més contundent i recent que la societat pensa poc o gens en la criança i en els més petits. Ho descriu Pol Mallafré: “Tenir fills és gairebé un gest anticapitalista. O treballes 40 hores a la setmana o cuides els teus. La resta són malabars, malgrat que ara en vulguin dir conciliació. Hi ha una gran incapacitat per entendre els processos dels infants i una gran falta de memòria de tothom. Sembla que aquí mai ningú ha sigut infant”.

Anna Manso, amb fills ja adolescents, afirma indignada que ens trobem en una societat family hater I afegeix: “Fes la llista de les ajudes públiques, de com està el tema de la conciliació, de com som únicament objectes de consum, dels pocs llocs adaptats perquè hi vagin famílies, de la poca cultura dels descomptes familiars... i paro per no deprimir-nos col·lectivament”.

Per posar-hi un contrapunt optimista, Martín Piñol destaca que, “per sort, perquè hi creuen de veritat o perquè és un nínxol de negoci enorme, cada cop hi ha més llocs i serveis especialitzats en criatures i famílies”. I és que, com molt bé diu l’Andrea, “potser només cal tenir-los en compte de veritat, escoltar-los més, respectar els seus ritmes, les seves opinions, els seus sentiments...” Sembla fàcil, oi?

DESLLIGAR-SE DEL MARTIRI DE LA PERFECCIÓ

També hauria de ser fàcil desfer-se de la llosa de la perfecció mapaternal. Les xarxes socials, sobretot Instagram, són ben lluny de mostrar la vida real. Això és encara més escandalós quan parlem de mares influencers que amb les seves imatges adulterades de felicitat i perfecció s’han convertit en mals “referents en comunicació”, sovint gràcies al patrocini de grans marques. Aquests perfils ens fan sentir culpables i desgraciats. Però el dia a dia amb criatures és ben diferent i cada família se sap els seus ets i uts. I no ens enganyem, tothom sap, però ningú ho diu, que la mapaternitat és de tot menys perfecta. Tal com diu Anna Manso al seu manual de pitjor mare del món: “Cal atrevir-se a mirar amb les ulleres 3D i veure que la claredat està en la imperfecció. Perquè la perfecció mata i l’humor salva vides!”