Helena Alvarado

Pares obedients, fills desobedients

L’autoritat i els límits no són absència d’amor. De fet, és l'expressió d'afecte més clara

Pares obedients, fills desobedients / GETTY Zoom

Els models educatius contemporanis generen canvis importants als nostres nins, amb relació al seu caràcter i com afronten les realitats viscudes. Si bé en l'actualitat la sobreprotecció és una tendència comuna, que genera nombrosos nins insegurs i amb manca de recursos d’enfrontament a situacions comunes de la vida, la permissivitat o, el que és el mateix, la manca d’autoritat dels pares desencadena patrons de comportament tiranitzadors. La síndrome de l'emperador o del nin rei són noms comuns per a aquests casos en què els infants dominen els pares i, fins i tot, en ocasions extremes (però no poc freqüents), arriben a l’agressió i al maltractament físic.

La finalitat educativa dels pares permissius recau en el fet que cerquen l'absència de conflicte a la llar, promovent la pau a qualsevol preu. Això comporta una igualtat de rols entre els pares i els fills, on el fill té veu i vot igual que els seus progenitors, decideix les qüestions familiars importants i tot es fa per consens i no per imposició. Les regles es pacten, impera el diàleg per damunt de tot i tots els membres de la família tenen els mateixos drets (però no les mateixes obligacions).

La manca d’autoritat dels pares desencadena patrons de comportament tiranitzadors

Oscar Wilde ja ens indicava que “amb les millors intencions es produeixen els pitjors efectes”. Si bé la intenció parental és preservar l’harmonia familiar, el que es produeix paradoxalment és una guerra encoberta en què el nin es converteix en un dictador, al voltant del qual giren les figures parentals. Per tal d'intentar preservar aquesta harmonia que és tan desitjada pels pares, el petit dictador comença a obtenir grans beneficis del seu mal funcionament i els pares, davant les mostres de prepotència, acaben rendint-se.

Això comporta que el nin cada vegada vagi augmentant el seu poder i acaba dominant el clima familiar. D'ell dependrà que la dinàmica diària dins de casa sigui més o menys agradable o un infern. Qualsevol actuació educativa que sigui necessària posar en marxa desencadenarà una escalada simètrica entre els pares i el fill, fins al punt que els pares perdran el control i acabaran abandonant, cedint a la demanda filial per tal de tornar tan aviat com sigui possible a la tranquil·litat. Això no només afecta els pares. Moltes vegades, els altres fills de la família queden relegats a un segon pla i perden atenció afectiva, tot i que el seu comportament és adequat i susceptible de reforç.

Tots a l'una

Segons Javier Urra, doctor en psicologia, en aquests casos no només s’ha de tenir en compte la parentalitat, sinó la relació de parella, en l’abordatge de l’educació dels fills per evitar el guany de poder dels nins respecte d'un o dels dos progenitors.

Les triangulacions dins la família, on el fill s’identifica clarament amb un dels dos pares en contra de l’altre, és un clar símptoma de risc d’empoderament disfuncional, on un dels pares pot utilitzar el fill per manifestar la seva insatisfacció de parella. Si pare i mare afronten junts l’intent dictatorial del fill, és molt més probable que el nin no aconsegueixi els seus objectius.

Les conseqüències

La falta de límits o el tot s'hi val s’ha de modificar per conseqüències clares a comportaments desestructurats. Hem de reduir al màxim el diàleg a l'hora d’establir un límit. Les ordres maquillades de paraules acaben sent interpretades pels fills com a consells i, per tant, poden no seguir-les. Una norma ha de ser clara, curta i específica, i tindrà una conseqüència significativa si no es compleix. Els pares han de mantenir el control propi de la conducta en tot moment per tal de donar exemple de domini de la situació. Guanyar sense combatre seria la finalitat d’aquest gir educatiu.

Hem de reduir al màxim el diàleg a l'hora d’establir un límit

Restabliments de les jerarquies

Hem intentat tenir a casa una democràcia i, per contra, hem aconseguit una dictadura, on el nostre fill imposa els seus desitjos per damunt dels interessos parentals. El restabliment de l’ordre jeràrquic implica posar-nos de nou de manera subtil però progressiva per damunt, on les nostres necessitats també tinguin valor i importin, i començar a plantejar un equilibri entre donar i rebre, i el nostre fill haurà de retornar en forma de respecte, ajuda i estudi (que són les seves úniques obligacions) els beneficis que obté pel fet de ser fill. Això desencadenarà que el fill comenci a donar valor a allò rebut i que sigui agraït davant el que aporten els pares, ja que deixarà de sentir que tot és gratuït.

L’equilibri de la vida

L'autoritat i els límits no són absència d’amor. De fet, és la mostra d’amor més clara que podem tenir cap als nostres fills, a més de l’expressió d’afecte. Ensenyar-li a casa que hi ha unes normes que hem de respectar és preparar-lo per al futur. La democràcia, com a sistema social, basat en la llibertat individual, comporta clarament una sèrie de compromisos i responsabilitats que hem de complir per tal de tenir beneficis i estar ben adaptats a la realitat que ens envolta. No dotar els nostres fills de la tolerància que necessiten per adaptar-se al món exterior, una vegada surtin de casa, és incapacitar-los per a la vida.

Helena Alvarado és psicòloga i directora de Creix