Esteban Keklikian

Hiperparentalitat: els pares helicòpter

Intenta assegurar l’èxit dels fills i exagera l’efecte de cada cosa petita que els pugui passar

Els infants no necessiten pares perfectes, necessiten pares tranquils i feliços / GETTY IMAGES Zoom

Veiem pares preocupats, pares estressats i pares que passen per alt l’educació dels seus fills i deleguen aquesta tasca als mitjans de comunicació, internet, l’escola o, si és possible, la mainadera de torn. El fet que les pautes s’hagin utilitzat en aquesta àrea de l’educació ha donat lloc a un gran nombre de problemes, que en molts casos han causat grans problemes. Entre les conseqüències d’aquesta confusió trobam la hiperparentalitat o paternitat exagerada.

La hiperparentalitat s’originà com una perversió d’un model educatiu que ha augmentat la cura i l’atenció dels nins. Aquests pares els cobreixen amb la seva atenció exageradament i elogis per sobre del que és necessari, sense adonar-se que amb això afecten la independència, la llibertat i el desenvolupament de l’autonomia dels fills.

Aquesta manera d'educar afecta la independència, la llibertat i el desenvolupament de l’autonomia dels fills

Els hiperpares intenten assegurar l’èxit dels seus fills i exageren l’efecte de cada cosa petita que els pugui passar. De manera que, lluny de fer-los un bé, tenen fills que estan massa estimulats i massa protegits i que són insegurs.

Com un nou model educatiu

Hem passat de tenir nins que havien de ser vistos però no escoltats i als quals es prestava poca atenció a tenir nins damunt d'altars adorats com a ídols. La criança hiperactiva és el resultat d’un model educatiu que es veu principalment en les societats riques. Sorgí als Estats Units, on preval i es transfereix a l’àrea de la criança. Els pares dels països rics es troben immersos en una cursa amb l’objectiu d’assegurar-se que els seus fills tinguin èxit. La millor universitat, els millors col·legis, els millors en els esports.

Això inclou el desenvolupament de la primera infància amb una quantitat addicional d’activitats extracurriculars i un horari sense temps lliure. No es tolera als mestres –i de vegades tampoc als pediatres– que s’atreveixin a qüestionar que meravellós que és el nin o a destacar la manca de límits. També és normal carregar-los amb llibres, dispositius electrònics i juguetes.

Aquest model es basa en l’atenció constant, unes expectatives exagerades sobre els nins, de vegades irracionals, del que han d’aconseguir o fins on han d’arribar. Definitivament no és el millor per al desenvolupament psicoemocional dels nins.

Esgotament

Aquests models generen esgotament als nins, perquè van d’una activitat a l’altra, i als pares, perquè parlen amb els mestres, els supervisen les tasques i fins i tot els planifiquen els horaris i els amics. Estam parlant de pares amb un alt nivell d’estrès.

Els nins desenvolupen una personalitat exigent i una baixa tolerància a la frustració. No se’ls permet fallar i exigeixen la necessitat d’excel·lir constantment.

La conseqüència és que les criatures desenvolupen una personalitat exigent i una baixa tolerància a la frustració

D’altra banda, alguns pares demostren inseguretat. Hi ha massa abundància d’experiències i necessitats. Els pares dubten què és el millor per als seus fills, de manera que es passen la vida oferint-los experiències, oportunitats i metodologies diferents, així com coses materials i noves tecnologies.

Alternatives

La primera cosa que convé fer és sortir de l’espiral ascendent. Com a pares, podem respirar i relaxar-nos. Els nins no necessiten pares perfectes, necessiten pares tranquils i feliços. Buidar el seu horari significa buidar el nostre.

Els infants no necessiten pares perfectes, necessiten pares tranquils i feliços

Els pares han de donar als seus fills temps de joc, perquè puguin entrenar-se i aprendre la manera d'administrar el seu temps. El joc és vital per al seu desenvolupament, però amb tantes activitats i estrès no tenen temps per jugar, avorrir-se ni aprendre.

Els pares han d’aprendre a confiar en si mateixos i en els fills, deixar-los passar, seguir la intuïció i unir-s'hi a mesura que es desenvolupen. Reforçar-los, felicitar-los i entusiasmar-nos perquè puguin ser apassionats per la vida i aprenguin a viure el dia, interactuar i controlar les seves emocions.

Esteban Keklikian és pediatre i pneumòleg de l’Institut Balear de Pediatria