ESTHER ESCOLÁN

¿Ser el germà gran, el petit o un del mig condiciona?

Hi ha estudis que prediuen una personalitat diferent en els infants segons si són els primogènits, els germans mitjans o els petits, com també passaria amb els fills únics. Aquesta teoria s’adequa a la realitat?

L’Akshai, de 8 anys, i la Zènia, de 5, són dos germans que comparteixen molts trets i es tenen com a referència mútua / MANOLO GARCÍA Zoom

El mes d’abril passat un estudi dut a terme per economistes de la Universitat d’Edimburg i la Universitat de Sydney tornava a posar el focus en un tema que es debat cada cert temps: ¿com influeix l’ordre de naixement en la personalitat dels germans? En aquest cas, els investigadors van fer tests de coeficient intel·lectual periòdicament a diferents grups de germans, des d’un any fins a l’adolescència, i van concloure que els germans grans tenien més habilitat de pensament pel fet d’haver rebut més estimulació mental, en part perquè pares i mares solen destinar més temps, més energia i més atenció als primogènits. L’estudi també revelava que tenen més memòria, més retenció visual i una millor habilitat lingüística.

GRANS VS. SEGONS I TERCERS

Dels germans grans sovint se n’espera que arribin lluny, i això els fa ser disciplinats, organitzats, responsables i resolutius, arran potser de les expectatives que s’hi dipositen. La terapeuta Gestalt del centre Baobab Manresa Marta Llansó associa aquest grau de responsabilitat “al fet que no tenen ningú al davant que els faci de mirall i sempre són els primers en cada etapa evolutiva, però no sempre són els més resolutius”. I afegeix: “Un segon fill pot ser més resolutiu perquè la seva necessitat immediata ha d’esperar per ser atesa i tendeix a resoldre-ho per si mateix”.

Els germans petits, al seu torn, solen adoptar un rol més graciós, afectuós i a vegades arriscat, tot i que tampoc es pot generalitzar. Llansó apunta que això respon “al fet que els pares han de repartir el seu temps entre tots els fills i alhora tenen menys pors que durant la primera maternitat i paternitat i ho relativitzen tot, posant-hi més confiança i seguretat”. Aquest escenari, per a la terapeuta Gestalt, pot donar com a resultat dues opcions: “Que presenti un caràcter afable i conciliador o que es manifesti des d’un lloc més revolucionari i trencador”.

COMPETITIVITAT SANA

Per a Llansó, “el primer fill obre portes i el segon i el tercer venen a resoldre i a moure’ns”. La relació de competitivitat (per l’atenció dels pares i la resta de la família, per veure qui obté més bones notes, qui té més amics, etc.) que s’origina gairebé en néixer el segon és normal i sana, sempre que no es traspassin certs límits. “Com en tot, no hi ha res ni bo ni dolent -assenyala Llansó-; la competitivitat pot ser beneficiosa per reafirmar-nos i fer visible el nostre potencial, sempre que es faci des del respecte per un mateix i l’altre”.

"El primer fill obre portes i el segon i el tercer venen a resoldre i a moure’ns”

Marta Llansó - Terapeuta

Per a Llansó, compartir i no ser l’únic centre d’atenció dins l’entorn familiar alleuja l’infant, “perquè no tota l’atenció sistèmica és dirigida a ell”. I afirma: “Enriqueix sobretot pel fet de compartir i viure dins el marc quotidià amb algú altre, d’aprendre que no es pot tenir tot el que es vol a l’instant o que tot allò que es vulgui sigui només per a mi”. Per a la psicòloga, enriqueix també a escala social, “quan els toca obrir-se al món”, perquè “per a un infant que hagi de compartir amb els seus germans en el seu dia a dia li serà més fàcil compartir i gestionar i verbalitzar les seves pròpies emocions”.

POLS COMPLEMENTARIS

L’Akshai, de vuit anys, i la Zènia, de cinc, són dos germans que, en opinió de Carme Palma, la seva mare, comparteixen molts trets. “Diria que tots dos tenen una personalitat cauta, amb un punt de timidesa, més acusat en l’un que en l’altra. Són oberts, tot i que quan coneixen algú primer observen i normalment han de ser els altres els que facin el primer pas”. En aquest sentit, per a Palma, “potser troben un gran suport l’un en l’altra; es tenen com a punt de referència i s’acompanyen en llocs nous”. Un cop trencat el gel, prossegueix, “l’Akshai de seguida encaixa i comença a xerrar i jugar i, en canvi, la Zènia es retrau quan algú se li acosta o vol parlar amb ella i espera que sigui l’Akshai o l’adult que és amb ella qui respongui o l’acompanyi”. La teoria que els segons són més desimbolts aquí no acabaria d’encaixar, per tant.

Tot i que els grans acostumin a ser més responsables i autònoms sol deure’s al fet que pares i mares solen dedicar-los més temps i dotar-los de més recursos, també pot deure’s a l’arribada d’un germà o germana. En el cas de l’Akshai i la Zènia, tal com recorda la seva mare, ell ja era bastant responsable i resolutiu abans que nasqués la seva germana, sobretot a casa. “Potser quan va néixer la Zènia el vam fer gran de cop, perquè a més va assumir-ho de pressa i amb naturalitat. Sempre ha tingut el rol de germà gran, no hem viscut episodis preocupants de gelosia i nosaltres hem intentat i intentem reforçar la seva autonomia en la mesura que creiem que té capacitat per assumir-la”.

Els dos germans viuen la competitivitat no tant de portes endins sinó de portes enfora (ell) i amb ella mateixa (ella). La Zènia, més tímida, “té una competició més amb ella que amb els altres; li agrada fer bé les coses i quan no li surten bé es frustra una mica”. L’Akshai, en canvi, és bastant amistós i molt competitiu: “Li agrada que li surtin les coses bé, i també es mesura molt en relació amb els altres, però per sort sap reconèixer els mèrits aliens sense cap problema i sap que no es pot guanyar sempre”, conclou la seva mare.