Escola a casa: quan és l’opció escollida

Les famílies que escolaritzen els fills a casa tenen en comú el fet, però no la pedagogia que apliquen. “N’hi ha que segueixen el currículum escolar, n’hi ha que segueixen els mateixos horaris de l’escola, n’hi ha que els inscriuen a escoles a distància, i encara hi ha més tipologies diferents”. Ho explica Carlota Sala Rabassa, presidenta de la Coordinadora pel Reconeixement i la Regulació del Homeschooling, que agrupa “unes 100 famílies associades”. De fet, aquest nombre “ha anat canviant cada dia últimament pel moment que estem vivint [per la pandèmia del covid-19]”, afegeix Sala.

Ara bé, costa de dir amb exactitud quantes famílies s’adhereixen a aquest tipus d’ensenyament. “No n’hi ha registre perquè no és una opció reconeguda ni regulada, i això vol dir que les famílies no tenen on registrar-se i, per reblar el clau, moltes tenen por de dir-ho públicament”, afirma Carlota Sala.

UNA FAMÍLIA EXPLICA LA SEVA EXPERIÈNCIA

La Sara Pérez, mare de quatre fills escolaritzats a casa, pot parlar sobre la por de dir-ho públicament. “Sobretot si vius en un poble petit, que no arriba als 3.000 habitants i en què tots ens coneixem molt”, diu. Per això ella i la seva parella, René Barbier, el primer que van fer quan van decidir com a família escolaritzar a casa l’Ariadna (17 anys), el René (16), la Gaia (11) i el Leo (7) va ser anar a parlar amb Serveis Socials. “Els vaig dir que si no els portava a l’escola no era perquè no tingués cura dels meus fills, sinó tot el contrari, que volia vetllar de prop pel seu ensenyament”, comenta la Sara.

I en dona més detalls. “La meva mare estudiava biologia a la Universitat Autònoma de Barcelona, i jo em vaig formar a l’Escoleta de l’Autònoma, una escola que seguia les pedagogies més modernes, impulsades per la pedagoga Marta Mata i per altres corrents”, diu. La Sara explica que es va formar en una escola que premiava la creativitat, que treballava per projectes, que va fer que ella es convertís en la professional que avui és, amb un ofici d’emprenedora. Ara bé, quan va ser mare i se’n va anar a viure a un poble lluny de la capital, es va adonar que l’escola no era igual a tot arreu. “Jo no havia pensat mai que escolaritzaria els meus fills a casa, però se’m removia tot quan m’adonava que ells no rebien l’educació que jo havia tingut i que, per tant, hi havia hagut una involució”, comenta.

La decisió de treure els fills de l’escola, que va prendre amb els dos grans, va ser meditada. “Implicava invertir hores, els nostres dies, en el seu ensenyament, i ho feia de manera segura, amb totes les implicacions que ens comportava professionalment”, assenyala la Sara. El fet que tant el pare com la mare tinguessin una feina pròpia, sense horaris, sense haver de retre comptes amb ningú més que amb ells mateixos, els va ajudar en aquest pas. “El següent pas va ser anar a parlar amb Serveis Socials, esclar”, afegeix la Sara, que no s’està de dir que optar per aquest sistema d’ensenyament equival a “ser titllats de hippies, com a mínim”.

Ara, amb la perspectiva dels anys, i amb els dos primers fills matriculats a 4t d’ESO i 2n de batxillerat, la Sara afirma que té la prova que els fills han estat ben escolaritzats. “Tots dos han tornat al sistema perquè volen estudiar un grau universitari, i per fer-ho havien de tornar a 4t d’ESO. L’adaptació els ha anat bé i se n’han sortit molt bé”, comenta. Mentrestant, els dos petits, la Gaia i el Leo, continuen amb una escola pròpia que la Sara ha creat amb altres famílies per seguir aquesta opció. “Hem arribat a ser quinze nens. Ara n’hi ha cinc, i l’exemple de l’Ariadna i el René ens ha anat molt bé per tirar endavant amb el nostre sistema”, opina la Sara.

I el motiu de tot plegat, segons la mare, és que l’escola dirigeix molt les criatures. “No els dona llibertat, mata la creativitat, i creu que representa l’única manera de socialitzar les criatures”, cosa que “no és així, perquè les criatures se socialitzen diàriament sense haver d’anar a l’escola”, sosté la Sara.

QUÈ N’OPINEN ELS PEDAGOGS?

Per a Rosalina Alcalde, cap de metodologia i estudis de la Fundació Pere Tarrés, “la crisi del covid-19 ha posat de manifest la funció essencial de l’escola, que és la custòdia i guàrdia dels fills, un fet relacionat amb el sistema capitalista”. Dit amb altres paraules, i segons l’opinió d’Alcalde, “l’escola es va crear històricament per permetre el sistema de producció, per educar en massa”.

Seguint aquest patró, “hi pot haver criatures que no els vagi bé, perquè aquest sistema educatiu requereix un esforç emocional de les criatures per encaixar-hi”. Quan no se’n surten, i les famílies veuen que no els va bé, o per molts altres motius, és “quan poden decidir escolaritzar a casa”. Però, sigui pel motiu que sigui, “se n’ha de poder parlar”, opina la cap de metodologia de la Pere Tarrés.

Per continuar, Alcalde creu que l’argument de la socialització, un dels que defensa l’escola, “s’ha demostrat amb el període de confinament que no és tant així”, perquè “l’escola no és l’única que dona l’oportunitat de socialitzar-se ni tampoc és l’única que educa”. El fet és que “hi ha una confusió entre el dret de l’educació i l’obligatorietat de l’escolarització, que són conceptes diferents”, afirma Rosalina Alcalde.

La idea segons la qual les famílies que eduquen a casa són les que tenen un nivell de coneixements alt, Alcalde creu que és certa. “Les elits són les que han educat a casa des de sempre, perquè l’educació en massa estava pensada per afavorir el sistema de producció, en què la criatura no pot aconseguir una atenció personalitzada, cosa impossible amb una classe de 25-27 alumnes”, afegeix. Per a Alcalde la solució és un sistema intermedi. “El confinament ens està fent parlar d’un sistema semipresencial de cara al setembre, que evidentment no es podrà conciliar amb les feines dels pares. Però és que, desenganyem-nos, pretendre que hi hagi un sistema educatiu que conciliï amb les feines dels pares és impossible”, diu.

Per la seva banda, Joan Gamero, vocal de pedagogia i escola del Col·legi de Pedagogs de Barcelona, subratlla la diferència entre educar a casa i l’acompanyament que han fet les famílies amb el confinament. “En el primer cas, els pares tenen un paper protagonista, mentre que en el segon donen suport, perquè les tasques i les classes les dirigeix l’escola”, diu.

Malgrat això, “en el cas de la canalla més petita, en el confinament, el paper de les famílies ha hagut de ser més protagonista perquè les criatures no són autònomes, i per això han aparegut les dificultats de combinar-ho amb el teletreball, cosa que pares i mares han hagut d’assumir en molts casos”, afirma Gamero, que també és director pedagògic de l’Escola l’Oreig de Pallejà.

A l’hora de valorar l’opció d’educar a casa, Gamero opina que, pedagògicament, sempre que l’alumne estigui motivat, i les famílies en facin un bon seguiment, ha de tenir el mateix resultat. Ara bé, “l’escola ofereix un camí en el qual s’aprenen valors, s’aprèn a compartir amb els altres i, en resum, s’aprèn un currículum vivencial que no s’aprendrà igual a casa”. Dit amb altres paraules, per al vocal de pedagogia i escola del Col·legi de Pedagogs de Barcelona, “a l’escola no es perd el temps perquè les vivències que s’hi tenen (com ara les frustracions, les injustícies, les alegries, els jocs) fan créixer els alumnes com a persones”. La persona es forma com a resultat de la convivència amb l’altre. “A casa es poden donar els coneixements, però la socialització l’aporta molt més l’escola”, conclou Gamero.

Cal un model que permeti que pares i fills passin més temps junts

Sílvia Blanch, doctora en psicologia de l’educació i professora de la UAB, explica que “educar a casa pot ser una oportunitat per estar amb els fills amb més calma i la possibilitat d’educar i d’aprendre junts fent vida quotidiana. Alhora suposa assumir el compromís de col·laborar estretament amb mestres per poder acompanyar les criatures en l’educació i crear més vincles de confiança i col·laboració, de reconeixement i respecte per l’escola”. Però també hi ha situacions que ho dificulten, com ara problemes de connectivitat o de falta d’altres tecnologies necessàries; o la conciliació amb la feina o el teletreball. Pot generar més tensió a les famílies. Així, diu Blanch, “potser podem trobar un punt mitjà de conciliació entre les necessitats dels infants, les famílies i l’escola. És un bon moment per replantejar-nos l’educació compartida”.