Boom de la custòdia compartida

El rei Salomó -el de les mines, en efecte-és més que un mite bíblic. Extraordinàriament ric i savi segons la tradició, hauria estat l’últim monarca del regne unit d’Israel a mitjans del segle X abans de Crist, i és, tres mil·lennis després, un profeta venerat per diverses religions i, sobretot, la personificació de la justícia. El 'Primer llibre dels Reis' explica que va prendre una decisió dràstica davant de dues prostitutes que havien donat a llum feia poc i que es disputaven la maternitat d’un infant. Va demanar una espasa i va ordenar: “Partiu pel mig el nen viu i doneu-ne la meitat a l’una i la meitat a l’altra”. Tothom sap que la història no acaba amb sang i fetge, sinó amb veritat revelada i justícia impartida. Un judici és salomònic si “atorga la raó de manera imparcial a cadascuna de les parts enfrontades”.

Ni tu ni jo. El 2017 hi va haver 17.255 divorcis a Catalunya, líder estatal en la matèria, juntament amb Andalusia; en més de la meitat dels casos (8.998), amb algun fill menor. Aquell mateix any ja es van atorgar 4.042 custòdies compartides, és a dir, un 44,9%; deu anys enrere, en canvi (el 2007), van suposar un reduït 11,7%, segons dades de l’INE. Tot plegat vol dir que el fenomen quasi s’ha quadruplicat en l’última dècada, al país. Només les Balears, amb un 47,2%, superen el percentatge del Principat. Com a prova que hi ha dues Espanyes pel que fa (també) a la compartida, el territori cuer és Extremadura, amb el 15,9%. A escala estatal, l’estadística revela que la fórmula ja es dona en el 30,2% dels casos, i que els nens amb dues cases s’han triplicat en només deu anys. Però encara hi ha moltíssim camp per córrer: la guarda és només per a la mare dues de cada tres vegades (el 65%).

“La custòdia compartida és el dret dels fills a continuar gaudint dels dos pares en les mateixes o en semblants condicions en què en gaudien abans de la separació”, precisa l’advocat de família Joaquim de Miquel, diputat de la junta de govern de l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona (ICAB) i soci del despatx barceloní Euroforo. I també adverteix què no és: “No és el dret a establir un repartiment equitatiu de rols que no existia abans, durant la convivència”.

Arribar-hi no ha sigut fàcil: “La llei de matrimoni civil del 1870 i el Codi Civil del 1889 establien que la forma de designar la custòdia dels menors es basava en un criteri de culpabilitat. Això significava que el menor es quedava amb el cònjuge no culpable”, i això ho van mantenir, amb matisos, tant la llei de divorci del 1932 com la llei franquista del 1958. El lletrat explica que la truita no es va començar a girar fins al 1981: “La nova redacció de l’article 156 del Codi Civil establia una pàtria potestat que exercirien conjuntament els dos progenitors en un pla d’igualtat”. I una altra esmena -la que hi tornava a introduir el divorci- va encunyar el criteri vigent: l’interès superior del menor. A més, la reforma del 2005 “estableix per primer cop els principis de la corresponsabilitat parental i la coparentalitat, així com l’exercici compartit de la guarda i custòdia”. Les dues comunitats basques i les tres peninsulars de l’antiga Corona d’Aragó impulsen la compartida amb lleis pròpies.

La norma catalana és el llibre segon del Codi Civil, aprovat fa vuit anys i mig, en temps del tripartit, i que fomenta la responsabilitat compartida dels progenitors i la mediació. La interpretació que n’han fet els tribunals aclareix, però, que la guarda compartida no té preferència sobre altres fórmules: “Sí que reconeixen que és, en abstracte, el sistema preferible, o desitjable, potser en un món ideal, però que s’ha d’estudiar cas per cas per arribar al superior interès del menor”, apunta De Miquel. La clau de volta del text és l’anomenat 'pla de parentalitat': “En aquest pla, els progenitors o el jutge han de preveure totes les contingències: on viuran, com es repartirà el temps, com es decidiran les qüestions que els afectin. La norma: totes les decisions relatives als fills han de ser consensuades”.

La psicòloga de família recomana

Vocal de la junta de govern del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC), Connie Capdevila recomana als pares separats:

• “Evitar posar una demanda judicial sense haver provat abans la mediació familiar. El cost emocional i econòmic de la via contenciosa és molt elevat”.
• “Recordar els drets dels infants que cal preservar en un procés de divorci”. Els recull el decàleg de drets del nen en els processos de ruptura de parella dels progenitors, del COPC.
• “Buscar ajuda professional dels psicòlegs clínics i mediadors per reduir el temps d’adaptació dels nens a la nova situació”.
• “Minimitzar les pèrdues”. Els nens -diu- experimenten el divorci com una suma de desaparicions.
• “Maximitzar les relacions”. Perquè els nous calendaris -proposa-“no impliquin deixar de veure la família extensa: avis, àvies, oncles, ties i amics”.
• Pensar en el “benestar dels menors per sobre de tot” i, per tant, “protegir-los de les disputes”; no fer-los servir d’espies o missatgers i no enfrontar-los a l’ex.
• “Atendre les necessitats de cada edat”. Sobretot les dels més petits.

La norma atorga al jutge set criteris que “tenen en compte la vinculació dels fills amb els progenitors i la dedicació que els han dispensat fins a la ruptura”. Inclouen la capacitat de cadascú de tenir cura dels nens, i també la seva opinió, sovint decisiva: “És obligatòria a partir dels 12 anys, i encara abans si tenen prou seny”. Una arma de doble tall: “És un factor perillós que pot fer que rebin pressions, o fins i tot que manipulin els pares. Les lluites judicials per la compartida sovint es converteixen en un concurs de mèrits”. Amb l’aval de 35 anys de carrera, l’advocat afirma: “El millor per als nens és que mantinguin les pautes i rutines que tenien abans de la ruptura. El que no funciona, normalment, és el progenitor que s’inventa com a guardador si no ho ha estat durant la convivència”. Queda clar.

MILLOR ‘GUARDA’

La psicòloga clínica, psicoterapeuta i mediadora Connie Capdevila és vocal de la junta de govern del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, on lidera el grup de treball de coordinació de coparentalitat. Demana un canvi: 'custòdia' per 'guarda': “Comporta significats que no pressuposen actuar en el millor interès dels nens després d’una ruptura. Per a alguns, simbolitza un premi i lluiten per guanyar-lo; per a d’altres, compensa l’autoestima perduda. Per a d’altres, és una arma per pagar menys pensió i humiliar l’exparella o per aconseguir drets afegits sobre el domicili familiar”. Si bé la majoria dels nens s’acostumen al fet que els pares se separin -admet Capdevila-, la ruptura també els afecta. De fet, “un 20% o 25% dels nens en famílies amb separació o divorci -comparat amb un 10% dels nens en famílies intactes- presenten problemes psicològics o socials greus”.

La psicòloga defensa que si la custòdia (o guarda) es comparteix, la canalla hi surt guanyant. Subratlla que el fifty-fifty no és estricte, sinó el que s’estableix al document acordat, i sosté que el domicili doble és un mal menor: “Els nens es poden adaptar a viure en dues cases més que no pas [a] limitar el contacte amb un progenitor. S’adapten millor i més ràpidament a la nova situació quan els progenitors cooperen en la seva cura i reconeixen la importància de l’altre en la vida dels fills”. Hi contribueix, diu, “un bon pla de parentalitat, detallat” i adaptat a les edats i necessitats dels nens, per a la qual cosa “cal l’ajut d’un professional”. Basada, sempre, en l’actitud dels pares, una guarda compartida que funciona pot presentar -revela l’experta- dues formes: la coparentalitat cooperativa, amb baix conflicte i molta comunicació, o bé la paral·lela, amb menys contacte, però amb un pla clar que eviti friccions.

Sigui com sigui, si hi ha temes per resoldre, emergeix la figura del coordinador de coparentalitat, recomanada en sentències des del 2013: “Cada vegada s’està coneixent més la figura i els seus beneficis -celebra Capdevila-, i també la diferència amb el psicòleg que exerceix de psicoterapeuta familiar, mediador o coach ”. Tot per la prioritat irrenunciable: el benestar i la felicitat dels fills.

Minimitzar el patiment dels infants

Joaquim de Miquel, diputat de la junta de govern de l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona i soci del despatx Euroforo, aconsella als excònjuges i als entorns respectius que aïllin del tot els fills de qualsevol mena d’estira-i-arronsa rellevant: “La principal eina que han de fer servir els pares divorciats és la preservació dels fills de la lluita que encara puguin mantenir, de les disputes, de les qüestions judicials”. L’advocat assenyala que col·locar el nen enmig del foc creuat entre progenitors sol ser contraproduent per al que decideix fer-ho: “Els pares no són conscients, moltes vegades, que els fills els estimen a tots dos, que això no es una competició, i que parlant malament de l’ex aconsegueixen l’efecte contrari, ja que els fills tenen tendència a protegir o posar-se de la banda de l’atacat. Aquestes situacions generen grans conflictes de lleialtats, i un patiment enorme dels infants”.