La fama dels instituts
Quan s'obre el període per demanar trasllats de centre, els professors funcionaris sense plaça definitiva s'afanyen a interrogar els interins sobre quins instituts estan prou bé i quins cal evitar. Busquen els interins perquè són els que pateixen més mobilitat i tenen tots els números per cobrir les places encara vacants que no vol ningú. És del tot lògic que un professor funcionari vulgui aconseguir la seva plaça definitiva en un bon centre, amb un clima òptim de treball entre els companys i en què l'alumnat estigui acceptablement domesticat. I si el té prop de casa, llavors ja s'acosta a la felicitat. Quan un funcionari amb l'obligació i la necessitat de demanar un trasllat pregunta a l'interí sobre la fama dels centres, normalment acaba espantat. De converses d'aquestes n'he presenciat unes quantes i jo també hi he dit la meva. És curiós com la bona o la mala fama d'un centre pot fer que encara vagi millor o pitjor. La mala fama s'escampa com la pólvora i, tant si és realment així o no, alguns centres públics queden empestats per sempre. Treure's la mala fama és gairebé impossible. Sobretot quan arriba a orelles dels pares responsables, que són capaços de demanar un canvi d'institut a mig curs i pagar una privada.
La ubicació és important
La imatge d'un centre sovint ve condicionada per la seva ubicació. Els que estan instal·lats al bell mig dels municipis, els de tota la vida, per tradició i per tarannà, gaudeixen de més bona fama que els instituts perifèrics o de barriada. També hi compten les dades d'immigració i la renda per càpita. No obstant, crec que el sistema actual de donar les mateixes oportunitats a tothom -això vol dir dedicar com a mínim el mateix esforç als alumnes que volen estudiar com als que no volen o no poden fer-ho- va en detriment de la bona fama de qualsevol institut. Per mi s'està fomentant la mediocritat i dedicant massa recursos a controlar i contenir alumnes passius i conductuals abocats -per molt que ens pesi- al fracàs. Mentrestant, els bons alumnes pateixen les distorsions dels de sempre fins a l'infinit. Malament rai si els millors d'un centre -alumnes o docents- acaben marxant. Ara bé, també he conegut el costat oposat, el dels centres elitistes, que per mantenir la bona fama mimen els cervellets excel·lents i es desfan sibil·linament dels normals.
