¿Són racistes els mestres encara que no ho sàpiguen?

BarcelonaQuè passa quan tot el que veus i sents a casa no té res a veure amb el que després aprens a l’escola? Que estàs en desavantatge, que no hi ha sintonia. Un sentiment que coneixen molt bé els nens i nenes d’origen estranger que estudien avui dia a les nostres escoles. Són alumnes a qui el sistema educatiu ha deixat als marges, cosa que necessita una revisió i reflexió per part dels mestres. Cal tornar a parlar de racisme a l’aula, o almenys aquest és el punt de partida del llibre Quan les cançons de casa no sonen a l’escola (Eumo Editorial, 2025), de Marta Comas i Alfons Espinosa, presentat aquesta setmana a la llibreria Ona de Barcelona.

“Uns alumnes venen amb unes cançons de casa i uns amb unes altres, el problema és que unes puntuen i les altres no”, diu Marta Comas, coautora del llibre, educadora social, antropòloga i doctora en sociologia de l’educació a la UAB. Aquesta situació fa que els alumnes en desavantatge acabin pensant que el que saben de casa “no serveix per a res”. “Amb el racisme, no fer res no és no fer res, sinó que és promoure que les desigualtats es perpetuïn”, continua.

En el llibre hi surten molts testimonis que han passat pel sistema escolar sentint-se, a estones, desplaçats a causa del seu origen. “Quan parlem de racisme és difícil pensar que un mateix ha estat racista, però és així com es comença la transformació per fer de l’aula un món segur”, diu Yousra El Gdari, una de les testimonis. Quan la Yousra era petita, la seva mare no la volia deixar anar de colònies. “No era perquè fos nena, sinó perquè al Marroc es té un concepte molt diferent del lleure”, matisa. Davant d’aquesta situació, el professorat va animar la família a fer aquest pas, i avui és una de les coses més boniques que recorda. Però no tots els records són agradables. Anys més tard, durant l’adolescència, va voler portar el hijab. A casa no l'hi van obligar, de fet ni tan sols hi estaven d’acord. “Ho feia més per reivindicació i rebel·lia”, assegura. Quan el professor li va preguntar si l’obligaven a dur-lo es va enfadar molt. “Em va semblar més fort això que si m’hi haguessin obligat, era com si em posicionessin en contra dels meus pares”, lamenta.

Vides paral·leles

Cuidar-se entre les famílies i el professorat és una de les claus del llibre. “L’escola és un llindar que separa i uneix, és important teixir un flux harmònic entre les dues bandes”, remarca Alfons Espinosa, l’altre coautor del llibre. Aquest mestre i director de l’Escola Drassanes, centre de màxima complexitat ubicat al barri del Gòtic de Barcelona, insisteix que els mestres tenen un poder: la mirada capacitadora a partir del reconeixement.

“Hi ha moltes situacions que, sense voler, de petit et poden deixar una ferida. Jo tenia la batalla del meu nom: sempre em feien dir davant de tothom com es pronunciava, i això són coses que posen el focus en tu i t’aïllen”, explica Youssef Sultan, un altre dels testimonis del llibre. “A casa el meu pare ens demanava que amaguéssim la nostra identitat per por. Llavors anava a l’escola intentant amagar les meves arrels. Això, per a la construcció de la meva identitat, va ser un caos”, relata.

Aleshores, què pot fer el professorat per evitar aquest racisme sovint involuntari a les aules? Al llibre, Comas i Espinosa remarquen que el problema són el desconeixement, la inseguretat i la por. Tres sentiments que es poden canviar per la fragilitat, la força i l’amor. Per aconseguir-ho, cal fer un treball d’introspecció i recordar la nostra pròpia vulnerabilitat. “Penseu en una experiència en què, per motiu de classe, de llengua, d’orientació sexual o de gènere, de religió, per pensar diferent, per viure diferent de la resta, us hàgiu sentit fora de lloc, us hagin qüestionat o fins i tot violentat”, es proposa a les pàgines del llibre. Connectar amb aquest moment en què vam sentir unes emocions però no vam ser capaços de gestionar-les ens porta a entendre que tots som vulnerables i necessitem donar-nos la mà.

Un altre consell és fer memòria d’algun moment en què hem estat capaços de violentar l’statu quo i hem aconseguit objectius transformadors en el nostre entorn. “Com us vau sentir?”, ens fan reflexionar. I finalment els autors animen a pensar en les nostres amistats. “Recordeu un amic amb qui tingueu un vincle fort malgrat la diferència dels vostres orígens, sigui de classe o d'entorn”, continuen. És precisament aquest amor el que és capaç de dissoldre les generalitzacions i els prejudicis.

“Aquest llibre ens ajuda a entendre que l’escola no és només un espai d’aprenentatge acadèmic, sinó una part essencial de l’aprenentatge de la vida, i que cuidar també és ensenyar”, concloïa Aina Tarabini, presentadora de l’acte i professora i investigadora en sociologia de l’educació. Per Tarabini es tracta d’una obra que en temps incerts obre un horitzó d’esperança i convida a repensar el compromís educatiu com una tasca tant personal com col·lectiva.