Els mussols

Mussols i òlibes

En català s’acostuma a fer servir la paraula mussol per designar tots els ocells rapinyaires nocturns de cap i ulls grossos, plomes a la cara i bec curt i ganxut. Però els ornitòlegs, que són els especialistes dels ocells, els classifiquen en dues famílies: els estrígids (mussols, ducs i gamarussos) i els titònids (òlibes). Tots, però, formen part de l’ordre dels estrigiformes. És com si fossin parents, però de famílies diferents.

Qui és qui?

Mussols i òlibes es diferencien a simple vista. Els primers tenen els ulls separats i amb un cercle de color groc o marró molt vistós. Les òlibes, en canvi, tenen els ulls negres i la cara amb forma de cor. 

Són els ocells més savis?

Els mussols tenen fama de ser molt savis, però és una creença sense cap fonament. O, més ben dit, es fonamenta en la seva aparença: els ulls, tan grossos, els fan semblar més saberuts, igual que els passa a les persones amb ulleres. Però aquesta idea ve de lluny: a l’antiga Grècia, el mussol era la mascota d’Atenea, la deessa de la saviesa. 

Gran duc, el superdepredador

De tots els mussols, aquest és l'ocell rapinyaire més gros de tots i el seu cant és tan potent que se sent a quilòmetres de distància. És un gran caçador de conills i altres mamífers, i es disputa les preses amb les àligues.  

Òliba, la dama blanca

És l’únic ocell nocturn amb el plomatge blanc. El seu disc facial té forma de cor, té els ulls completament negres i és el rapinyaire amb més bona oïda de tots. El seu menjar preferit són els ratolins, per això es diu que és una gran raticida. 

Gamarús, el cantaire

Si mai sents un mussol cantar, és probable que sigui un gamarús, perquè és dels rapinyaires més fàcils de sentir. Els agrada caçar quan ja és ben entrada la nit, i tenen una mala fama injustificada: en català es fa servir l’expressió ser un gamarús per acusar algú de ser una mica aturat. Res a veure amb la realitat!