RAQUEL FONT

El somni de portar l’educació especial al Nepal

El llibre ‘Asha o la fuerza de la esperanza’ recull la lluita d’Aina Barca per obrir una escola al Nepal

Una imatge de la tasca educativa que fa l'Aina al Nepal / A.B. Zoom

Al Nepal es considera que si has nascut amb una discapacitat intel·lectual és perquè en una vida anterior vas cometre algun pecat. Aquesta realitat és la que es va trobar l’Aina Barca (a la fotografia) quan va viatjar per primera vegada a aquest país per passar-hi les vacances. Tenia 21 anys, estudiava treball social a la UB i treballava en un centre amb nois i noies amb paràlisi cerebral.

Aquell viatge l’ha marcat per sempre més. Ha canviat el rumb de la seva vida, un camí ple d’esperança i amb la convicció que amb perseverança les coses poden canviar, però també un camí que li ha deixat cicatrius per culpa dels abusos, les coaccions, les amenaces i la corrupció. L’Aina acaba de publicar el llibre 'Asha o la fuerza de la esperanza' (Plataforma Editorial), en què explica la seva història: com va engegar una ONG per aconseguir obrir una escola especial per a infants amb discapacitat a Hetauda, una ciutat situada al sud del Nepal. En només sis anys ha aconseguit omplir-la, i ara hi atén més de 40 infants. És l’Asha School (Escola de l’Esperança).

L'Aina va crear una ONG per aconseguir obrir una escola especial per a infants amb discapacitat a Hetauda

L’ESTIU QUE HO CANVIA TOT

El juliol del 2012 l’Aina va viatjar al Nepal. Hi anava a fer un voluntariat internacional en una casa d’acollida. Hi convivien una cinquantena d’infants en un espai reduït on la violència s’havia convertit en una estratègia de supervivència. L’Aina hi va conèixer el Kumar, la Sandhya i el Kiran, tres nens amb discapacitat intel·lectual que vivien una mica deixats de la mà de Déu. Ella no entenia -i ho preguntava constantment- per què no estaven en una escola d’educació especial, i la resposta sempre era la mateixa: “No val la pena, perquè aquests nens no poden aprendre res”. De tant en tant sí que els portaven a una escola per a nois sords i els ensenyaven la llengua de signes, “la qual cosa no tenia cap mena de sentit”, explica l’Aina. La vida d’aquests nens es reduïa a menjar i dormir, i no eren capaços de seguir la dinàmica del centre ni els oferien cap atenció especial. És més, hi havia dies que potser s’havien fet pipí i ningú els canviava perquè ells no eren capaços de demanar-ho. L’Aina va passar un mes gairebé sense sortir del centre, però va arribar el dia de tornar a casa. S’enduia una experiència molt forta, però encara no era conscient de com li canviaria la vida.

UN PROJECTE DE VIDA

Un cop a Barcelona, va intentar oblidar el fort impacte rebut al Nepal per tornar a la vida d’abans: els amics, els estudis, la feina... Però un dia ho va veure clar. Hi havia de fer alguna cosa. Engegaria una ONG per poder ajudar-los. El seu entorn en un principi no la va animar gaire. La veien molt jove i li deien que muntar una ONG no era fàcil, que a Barcelona també hi havia gent a qui podia ajudar. Però l’Aina no va escoltar ningú i va tirar endavant per muntar Família d’Hetauda, “perquè sentia que aquells nens ja formaven part de la meva família tot i que només havia passat amb ells un mes”.

El fet de ser una noia jove i sola en un país on la corrupció i els valors del patriarcat estan a l’ordre del dia va fer que l’Aina patís molt

Al principi demanava a gent del seu entorn que hi contribuís i cada mes feia algun tipus d’esdeveniment (calçotades populars, concerts...) per recaptar diners, fins que un dia en va tenir prou per poder tornar al Nepal i construir l’escola. No va ser gens fàcil. El fet de ser una noia jove i sola en un país on la corrupció i els valors del patriarcat estan a l’ordre del dia va fer que l’Aina patís molt. Reconeix que va passar molta por. La gent que semblava que volia ajudar-la resultava que es volia aprofitar d’ella i els que li posaven traves li anaven molt en contra. Un dels pitjors moments que recorda és quan la van arribar a tancar al maleter d’un cotxe per intentar prendre-li els diners. També rebia amenaces per correu electrònic. La van intentar fer fora del país i no va trobar ni un advocat que la volgués assistir. Salvant totes aquestes dificultats, l’Asha School va obrir el gener del 2014 amb 4 nens. Al cap de 4 mesos ja en tenien 18 i una llista d’espera. “Les primeres famílies no acabaven de refiar-se de mi, però en pocs mesos van anar veient com evolucionaven els seus fills”, conclou. Tota una lliçó.